Quan Rita Barberà manava a la ciutat de València amb una majoria absoluta que semblava eterna, allò que menys importava eren els valencians, és a dir, els habitants de la ciutat. La megalomania de Barberà i, en general, del PP els va menar cap a un model de ciutat que menyspreava la manera de viure que moltes persones havien triat i la sacrificava en favor d’obres gegantines i absurdes per la dèria aquella de “posar València en el mapa”.
L’Ajuntament de València va decidir un dia que els veïns i les veïnes de La Punta no tenien dret al seu bocí de terra, que els habitants del Cabanyal havien de ser arrasats per una gran avinguda que connectés amb la mar o que la gent de Russafa —el “jardí”, oh, paradoxa de l’etimologia!— havien de perdre el dret a descansar per sempre més engolits entre pubs, restaurants, falles i ciment a dojo. Barris humils, com Torrefiel, Orriols o Natzaret, encara estan pagant aquella visió d’una València de dues velocitats a major glòria de la Ciutat de les Arts i les Ciències, i la gentrificació ja és un mot encastat en el vocabulari d’ús comú de Benimaclet o Ciutat Vella. D’aquella pols, venen aquests fangs, com qui diu.
L’aritmètica electoral va propiciar un canvi polític que, amb la suma de Compromís, PSPV i Podem, va encimbellar a Joan Ribó com a nou batlle de València. De cop i volta, en paral·lel a la caiguda en desgràcia de Barberà, surava un nou projecte de ciutat que prometia “centrar-se en les persones” i que parlava de zones verdes, i carrils-bici, i espais per a vianants, i d’aire respirable, i d’una ciutat tranquil·la i amable, de transport públic eficient i barris per als veïns i les veïnes. “Per a les persones”, eixe mantra il·lusionant que, a poc a poc, s’ha convertit en l’excusa de moltes altres renúncies. Un discurs enlluernador que, per desgràcia, no sempre es correspon amb la realitat.
La Saïdia n’és un exemple palès. Aquest districte de la ciutat, amb un nom que es remunta a la Balansiyya musulmana, és una mena de trapezi de personalitat múltiple amb més de 50.000 ànimes que viuen entre el marge esquerre del riu Túria, les avingudes de Burjassot i Peset Aleixandre i el carrer del General Elio, a tocar de l’inici de Blasco Ibáñez. Dividit en cinc barris (Marxalenes, Tormos, Sant Antoni, Morvedre i Trinitat) on conviuen persones d’estatus social i econòmic ben divers, la Saïdia ha aconseguit convertir-se en un bon barri, en el sentit estricte de la paraula, on la vida s’amera de calma i tranquil·litat, fins i tot en temps convulsos de pandèmia i desorientació general.
Amb l’antic llit del riu a tocar, el parc de Marxalenes, la zona més comercial —modesta, però suficient— dels carrers Bilbao i Sagunt, el tramvia cap al Pont de Fusta, el mercat de Sant Pere Nolasc i les botigues “de tota la vida”, la Saïdia podria resumir-se en quatre mots tant senzills com carregadíssims de significat: s’hi viu bé. Això només, i tant alhora.
Hom esperaria que l’ajuntament “de les persones” es preocupés de dotar de serveis públics que escurcen les diferències socials del barri o de proporcionar nous espais verds i comunitaris allà on falten, com a la zona de Sant Antoni. N’hi ha, de fet, un lloc ideal: el solar interior de l’illa de cases ubicada entre els carrers Sagunt, Sant Bru, Luz Casanova i Pare Urbà on, actualment, es marceixen dues naus industrials antigues i abandonades.
L’Ajuntament de València, “el de les persones”, el que ja no té a una Rita Barberà a qui culpar, el del comboi i les bicis, està estudiant, però, la construcció d’un macrohotel low cost de 18.500 metres quadrats per més d’un miler d’estudiants Erasmus, convertible en pisos turístics en estiu. Sí... És tan esfereïdor i fastigós com sona... La idea és alçar quatre edificis, amb 575 habitacions, restaurants, bars i piscina; quatre monstres de ciment que, a més a més, barraran la vista i el pas de la llum als habitatges de la zona, molts dels quals tenen els balcons orientats cap a l’interior i es menjaran la paret de l’hotel a pocs metres. Tot plegat durà al barri a una població itinerant de mil persones de festa permanent. Algú ha dit Magaluf? Un autèntic drama...
La Saïdia, és clar, ja ha començat a mobilitzar-se contra un projecte que comporta un risc altíssim de gentrificació i d’expulsió dels veïns de tota la vida. S’han presentat esmenes en contra del projecte, s’han organitzat assemblees i s’han fet protestes. I més que se’n faran. La pilota, de fet, està al camp de l’Ajuntament de València. Una institució que ha de demostrar ara si de veritat és l’ajuntament “de les persones” —en aquest cas, el veïnat de la Saïdia que ha apostat per un model de vida— o esdevé la mateixa estafa de sempre.
Vostè dirà, alcalde Joan Ribó.
