Obrir camins, deixar petjades

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera vegada que em vaig acostar a uns versos de Machado va ser de la mà del mestre de música, a l’escola del barri. Ens va donar un full amb el poema i ens va posar la cançó de Serrat. És un poema estrany per llegir-lo de petita, o potser és millor, llegir-lo quan tot just comença la vida. Vaig aprendre’l de memòria, per sempre més lligat a la música i a la veu de Serrat, els versos d’un barrejats amb els de l’altre. No vaig anar a la biblioteca a buscar llibres de Machado; vaig continuar llegint Enid Blyton i Aldous Huxley i Susie Morgenstern i Víctor Català en la barreja estranyíssima i absurdament rica que són les llistes de lectures no obligatòries de la gent curiosa.


Uns cursos més endavant va tocar llegir Machado de veritat, i vaig rebre els nous poemes com qui retroba un vell amic. Em va alegrar trobar-lo al mig del llibre de llengua i literatura de segon de BUP, en un d’aquells requadres de color groc més fosc on posaven els textos literaris i que eren com oasis entre les àrides arenes grises dels exercicis d’ortografia i sintaxi més repetitius del món. Llavors sí que vaig buscar-lo a la biblioteca, i el vaig trobar, i me’l vaig endur a casa a passar la tarda amb pa i xocolata.


No sé si el mestre de música de primària pretenia fomentar la lectura. Si seguia instruccions de cap departament, si havia fet un curs sobre transversalitat, si tenia el pla maquiavèl·lic de saltar-se les fronteres de la seva matèria i fer-nos arribar molt més que música. Sé que em va gravar una cinta amb les meves peces preferides de Saint-Saëns, que vaig perdonar-li la tortura de les classes en què tot el grup bufava alhora la flauta dolça i que sí, em va empènyer a llegir coses que potser no hauria llegit sense ell.


Aquests dies en què cada administració presenta el seu pla genial de promoció de la lectura hi penso sovint, en el mestre de música. També en la professora de literatura que ens va acompanyar en les primeres passes de llegir Rodoreda i Espriu, perquè poguéssim fer camí tots sols, però sabéssim que hi era si ens calia un cop de mà. I en el bibliotecari del centre cívic, que no jutjava mai quins llibres m’enduia ni si feien per a mi o no. Penso en els amics que m’han regalat el llibre que volia llegir i no sabia que existia. En els seductors que han fet voleiar davant els meus ulls l’esquer d’uns bons versos i l’alegria amb què, tot i conèixer-ne la trampa, hi he volgut caure de quatre grapes.


Penso en tot això i em demano per què hi ha qui pensa que “promocionar la lectura” és fer publicitat dels llibres, en comptes de contagiar la joia de llegir un text concret en un moment concret. Per què és més important parlar del fet de llegir que dels llibres concrets que ens emocionen. Per què volem que algú llegeixi, així en abstracte, en comptes de voler que algú llegeixi alguna cosa que li canviï la vida. O li faci passar una bona estona, que també és lloable.


Mirant enrere, el que m’ha empès a llegir és el mateix que m’ha aturat. La passió amb què algú em parla d’un autor o la desgana amb què em diuen “no està malament”; la curiositat de continuar descobrint històries, paraules, idees, o l’avorriment d’un text que no em porta enlloc; l’espurna que m’encén als ulls el que està dient l’autor i la sensació d’estar perdent el temps llegint-lo. Llegeixo per passió i la passió no es planifica, passa.


Sí, la promoció de la lectura és difícil de planificar. Les persones som imprevisibles i no se sap mai què ens farà vibrar. Sovint no ho sabem ni nosaltres mateixes, imagina’t si ho ha de saber algú que no ens coneix. Però...


Però es poden crear les condicions perquè floreixin els lectors. Es pot facilitar la feina als professionals. Sabem que la faran igualment, perquè, contra totes les dificultats, demostren cada dia que la fan, però us imagineu que els la fem més fàcil? Que els mestres tenen grups més petits, amb més temps per conèixer cada persona amb qui tracten, per saber quin llibre els pot agradar més? Que els bibliotecaris tenen recursos per oferir el que necessita cada lector que els visita? Que a les escoles hi ha temps i diners per tenir la biblioteca escolar al dia? Que els llibreters no han de lluitar contra els supermercats? Que els editors poden atrevir-se a publicar llibres que potser no seran supervendes, però que faran molt feliç alguna gent? Que ens mirem els autors amb agraïment, i no amb desconfiança?


No hi ha un camí fet que puguem prendre per fer lectors a l’engròs. Els lectors es fan un a un, i entre molta gent. I si mirem, entre tots, d’anar escampant llavors, i que les administracions ens donin aigua i adob, i que la sort ens doni una mica de sol, i a veure quants lectors feliços ens han florit d’aquí a alguns anys?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.