La majoria de mitjans s’han abonat a les portades que criden als lectors llençant un esquer llampant de fiabilitat qüestionable. Gairebé sempre en el mateix sentit, i ben arran de l’aigua o el llot, no fos cas que fes pensar i es despertès consciència i ciutadania. Triomfen els titul·lars que donen ignorants professionals que fan de polítics (els majordoms amb escò dels senyors dels palcos sobre gespa, les torres enxarxades o els parquets). Dels que s’ocupen d’explicar preus rampants de l’electricitat sense fer esment a les portes giratòries, o a com es reparteixen els fons europeus seguint normes del Monopoly. En vestiment de ministre llumenera, desmenteixen sense cap mena de vergonya i en primera plana les promeses d’ahir de qui, amb levita de ministre de segona fila o diputat de la majoria, deia haver aconseguit un altre polític que, tot i jugar en el mateix equip a les finals decisives, s’entesten en encabir en una divisió inferior.
El grafisme és per les anades i vingudes (i plantades) dels amos del valor afegit que apugen preus i rebaixen salaris i pensions quan dictaminen que n’és temporada. I mentre s’emporten drets i salut, destaquen el soroll i fúria fingits de les bajanades de babaus decretats VIP’s pels grans grups mediàtics.
La fira s’omple de provocacions avalades per un màster remot, i si seguim el rastre de les filtracions de claveguera arribem, sovint, a un jutjat amb autopremis ultra-ultra, o a una caserna grisa o verda, o a un think tank de gavines momificades. I així, poc a poc, s’enfonsa la raó i la dignitat de la bona informació, que hauria de ser l’estandart del periodisme fidedigne. Reivindicava Ryszard Kapuscinski, i ho va explicar en el llibre Els cínics no serveixen per aquest ofici, que per a ser periodista calia, abans que res, ser bona persona. Però s’han girat les tornes. I ara, un cinisme que juga a atemorir desfigura proporcions, oculta realitas i fets (com el que censura el darrer vídeo d’Octuvre.cat) i sobre tot, intenta esborrar persones. Com la lingüista catalana Blanca Serra i Puig que va pronunciar fa pocs dies, a Canet, un discurs fet de veritats.
Tres factors juguen contra Serra: el primer, ser una dona sàvia, d’edat i d’una trajectòria insubornable; el segon, presidir la Mesa d’edat de l’Assemblea de Representants que no fa dependre la seva legitimitat de la Constitució borbònica. I el tercer, que en apenes sis minuts va saber explicar i donar arguments de proposta i acció que fan créixer l’autoestima de la gent.
Blanca Serra, que segurament molta gent definiria com una “independentista de pedra picada”, va arribar amb el seu discurs –potser per això cal tèmer-la– a qui mai no s’ha definit com a independentista, però que sent la necessitat urgent de crear estratègies (que no tàctiques) d’unitat per la base, demostrar que el projecte del Consell és inclusiu i no un fi en si mateix, i que pot ser una eina imprescindible per a millorar la situació social de les majories, és a dir, aconseguir pa i treball (i roses també) fent front a les retallades i creixents desigualtats, millorant la salut, l’escola, l’ecologia, la cultura, la llengua…
Deia Blanca Serra que “el nostre país es mira a si mateix perplex, i no s’agrada en la seva subordinació. No es pot agradar en la seva familiaritat amb els agents de dominació, en un paisatge social de submissió que per sistemàtic i antic ha acabat transformant-se en natural, sobre tot per les noves generacions”… una joventut que s’está perdent per l’idioma i la cultura compartida, sense cap pla de xoc que doni valor al continu passat i present, transformant-se sense perdre ni arrels ni identitats.
Blanca Serra recordava la ràbia girada envers nosaltres mateixos per tantes humiliacions encaixades i la temptació de sucumbir a tantes promeses buides d’una societat que ha dut l’art de l’alienació a uns nivells mai vistos… l’horror al conflicte, l’esforç estupefaent d’imaginar-se dreceres sense fer l’esforç de pastar ciment, pujar bastides i dreçar parets, maó a maó. “Aquesta és la feina que tenim al Consell i la seva assemblea de representants (…) una de les màximes dedicacions dels nostres adversaris és utilitzar tota la seva força ideològica, mediàtica, judicial i política per inculcar en la gent un procés d’impotència induïda, es a dir, que tinguem la sensació que hi ha un mur infranquejable, que no hi ha res a fer, que tota mobilització està destinada al fracàs, que som una minoria social i és millor que tornem al corral autonomista, i que ens dediquem a regenerar i salvar l’estat espanyol de sempre. (…) La nostra salvació passa per nosaltres. La resposta la tenim davant nostre: SOM NOSALTRES. El nostre paper és el de la resistència activa, una resistència que no s’interrogui sobre si és nodrida o migrada, que no reculi i sàpiga aprofitar qualsevol oportunitat per avançar pel camí de la llibertat. Preparem-nos. Alçem-nos. Organitzem-nos. En front de la sensació d’impotència induïda, la moral de victòria.”
Amb tu, Blanca Serra.
