No sorprèn gens que el foc de Cadis, on el sector del metall està protagonitzant una vaga ben agitada, no creme tant com els focs que s’encenen a Barcelona. El foc encès a Cadis no és la resposta a la sentència contra els presos polítics catalans. El foc que encenen a Cadis no serveix per exigir la llibertat de Pablo Hasél. El foc que crema a Cadis, com les vies dels trens tallades o les barricades a peu de carretera, no amaguen cap bandera al darrere ni qüestionen la monarquia, si més no en primer terme. El foc de Cadis és la violència habitual dels conflictes laborals més tensos. És el preu que les elits econòmiques saben que cal pagar, de tant en tant, per mantenir el seu benestar. Encara que es vegen obligats, parcialment, a concedir drets laborals.
La lògica mediàtica, com la lògica judicial, seguida a l’hora de condemnar amb severitat els focs que s’encenen en uns casos concrets i a ignorar altres mobilitzacions, obliga a fer certes reflexions. No cal ser expert en dret per saber que si l’actitud de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20 de setembre del 2017 era punible per sedició, la dels treballadors en vaga a Cadis hauria de ser, per força, castigada amb penes molt més severes. Que si la votació del 27 d’octubre al Parlament motiva una querella per rebel·lió, els actes que s’han viscut a Cadis són casus belli. Que allò de «no regalar-los la imatge que voldrien» és una aspiració estètica, perquè la imatge que ells volen, si no la tenen, la fabricaran.
No són estranyes, en aquest sentit, les comparacions de les actuacions esporàdiques dels CDR amb les de la kale borroka. Ni la narrativa que dibuixa un context de tensió nacional equiparable als anys més durs d’ETA o, fins i tot, als preludis del conflicte dels Balcans. Tampoc no és casual que aquest relat s’haja instal·lat sense impediments arreu de l’Estat espanyol, on també són ben creïbles els contactes militars entre Catalunya i Rússia per culminar la independència. El foc dels contenidors, els activistes damunt d’un cotxe o les protestes davant una actuació judicial ofenen molt més en un context de tensió nacional que en una disputa de classe social.
Davant d’aquesta lògica previsible, els intents per convertir en convincent qualsevol proposta que no s’ajuste a les pretensions estrictes del nacionalisme espanyol són, com a mínim, ingenus. Cosa que no vol dir que en política sempre s’haja de tirar pel dret. Però el marge de seducció és suficientment estret, quan no inexistent, com per creure en la màgia del seny com a eina implacable a l’hora de fer reflexionar segons quins adversaris polítics. Per això, en molts casos, no cal dedicar més esforços dels necessaris a aquesta intenció tan lloable, tan correcta, però alhora tan poc fructífera. Al remat, el foc de Cadis, o el que s’encenga en qualsevol altra ciutat que no estiga situada al punt de mira, sempre cremarà menys que qualsevol altra acció relacionada amb algun conflicte nacional. Per més inofensiva que siga. Tant és així que, durant aquests dies, hi ha qui s’ha sentit més molest pel fet que algú demane ser atès en català en qualsevol municipi del domini lingüístic que pels contenidors cremats i les carreteres tallades al sud de l’Estat. Això, com a mínim, és el que es desprèn de l’atenció mediàtica que reben ambdós fenòmens.
