Poc es podia imaginar Roger Heredia que la seva obstinació per recuperar les restes del padrí, un de tants republicans sepultats en l'oblit, obririen la millor via per identificar les despulles mortals dels milers de catalans que van desaparèixer combatent per la República i Catalunya.
El seu padrí era de la Torre de l'Espanyol, Ribera d’Ebre, i integrava les files del Front de l'Ebre l'estiu de 1938. A la riba est del riu contenien l'ofensiva de l’Exèrcit franquista, que maldava per vèncer Catalunya i liquidar de facto la República. Si queia Catalunya, queia la República i queia la democràcia. Perquè Catalunya era el baluard d’ambdues.
El padrí Jaume, el germà de la seva àvia materna, es va fer fonedís quan els franquistes van aconseguir creuar l’Ebre i els republicans, a desenes de milers, es batien en retirada. Com el Mario Juvé Aresté, el germà petit de la meva àvia Neus. Eren del Segrià, de Seròs, i com tantes famílies de Ponent van deixar el camp per la ciutat a la recerca de millors condicions de vida i oportunitats. Terrassa, en el seu cas, va ser el destí dels germans Juvé. Eren republicans, de Macià i Companys, gent molt humil, de classe treballadora. El Mario, amb només 17 anys, va prendre la decisió d’allistar-se, responent a la crida per crear la Columna Macià-Companys. Aquell era l’ambient que es respirava en aquella família que, de ben segur, hagués enrolat tots tres fills si també haguessin estat nois.
L’àvia Neus va deixar aquest món sense haver-se pogut acomiadar del seu germà petit, del Mario, que va morir amb vint anys. El darrer que van saber d’ell era que l’havien ferit i que intentaven evacuar-lo enmig del desori de la retirada. L’àvia Neus sempre el tenia present. Fins el darrer dia. La memòria no es va perdre perquè el seu fill Joan, el meu pare, va prendre el relleu i va mantenir present la voluntat de l’àvia Neus, reivindicar el tiet caigut i desaparegut. No s’aturaria fins deixar un ram de flors damunt la tomba del Mario. Els anys passaven sense que ningú mogués peça. Ni a Barcelona, ni molt menys a Madrid. Tímidament, amb l’arribada de Pasqual Maragall al Govern de la Generalitat i sobretot dels republicans, es va obrir una escletxa davant un mur deliberat d’inacció.
La victòria electoral d’Artur Mas el 2010 va ser un pas enrere. Els responsables de memòria designats eren gent d’Unió Democràtica de Catalunya. Però no pas els hereus de Carrasco i Formiguera, aquests havien deixat el partit liderat per Duran i Lleida molts anys abans i havien constituït El Matí. Tant és així que quan el monjo i historiador Hilari Raguer, el més gran coneixedor de la història d’Unió, va ser convidat per Duran i Lleida a fer una conferència per explicar la història del partit, aquest va declinar sense contemplacions la invitació, sabedor que allò que havia representat Carrasco i Formiguera no tenia res a veure amb el partit que liderava Duran i Lleida.
Aquí va irrompre la tossuderia de Roger Heredia, que va moure cel i terra. Ell és un home de la científica dels Mossos d’Esquadra, especialista en empremtes digitals i ADN. Amb el seu bagatge i coneixements va començar a perseguir els responsables de la Direcció General de Memòria i de Memorial Democràtic, i els va plantejar crear un banc d’ADN. Era molt fàcil: si els familiars de desapareguts donaven una mostra del seu ADN aquesta es podria confrontar amb l’ADN extret de les restes òssies de les fosses que s’anessin obrint. El Govern de Mas va rebutjar aquella possibilitat, adduint que hi havia altres prioritats i que era molt costós. Però aquell Govern no sabia que havia topat amb un jove que no es pensava rendir. De manera que va seguir empenyent, invertint totes les seves hores lliures en reclamar un banc d’ADN. Els republicans d’Oriol Junqueras li van comprar la idea i el 2012 i defensaren al ple del Parlament la seva creació.
Però res no es va concretar fins l’arribada de Raül Romeva al Govern de la Generalitat el 2016, quan es va fer càrrec de la Direcció General de Memòria. Per què? Un anècdota ho il·lustra. Cada cop que Romeva, com a cap de llista de Junts pel Sí, pronunciava la paraula ‘República’, la meitat de la coalició es queixava. Així estaven les coses aquell setembre de 2015. Només quan Romeva va ser conseller es va crear el banc d’ADN, aquest banc que aquests dies hem sabut que ha permès a dues famílies recuperar les restes dels seus familiars. Albert Om, a Islàndia, en va fer un reportatge meravellós resseguint la història de la Rosa Sans, que havia perdut el seu pare a la guerra.
L’arribada de Romeva al Govern de la Generalitat es va produir al 2016, havien passat 41 anys de la mort de Franco i 78 anys de la desaparició del padrí Jaume i del tiet Mario. I de Josep Sans. Les famílies el Mario i el Jaume seguim esperant. Com tantes altres. Però somriem cada dia que una família arrenca d’una fossa la memòria d’un dels seus.
