Abans d’ahir una coneguda periodista em va preguntar com veia això dels pressupostos i la CUP. Lluny de poder respondre d’una manera brillant, les meves reflexions van ser vagues i imprecises: vés a saber, no se sap mai, no m’hi jugaria res amb cap de les opcions. Aquest és la meva esmolada anàlisi sobre l’eix al voltant del qual gira la política catalana aquests dies. Ja veieu quin visionari sóc.
És cert que de motius per abonar-se al “pressing CUP” n’hi ha diversos: des de l’eteri perill de trencar la majoria independentista, fins a les xifres més tangibles. Per exemple, la que ens parla d’un increment de més de 5.000 milions de despesa real respecte els pressupostos anteriors, un número que es concreta en mil milions més per a l’educació i un increment mil cinc-cents per a la sanitat. Apropant encara més el zoom, sabem que això suposa la gratuïtat de l’escola de 2 a 3 anys i la baixada de ràtios en altres cursos. El rebuig d’aquestes mesures costa força de justificar des d’una òptica d’esquerres mentre que, en canvi, ho té més fàcil per posar-s’hi de cul aquella dreta de recaptar poc i gastar encara menys.
A més, que el govern s’obrís a qüestionar la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern 2030 i el complex turístic de Hard Rock al Camp de Tarragona volia ser un gest d’apropament i distensió vers els cupaires que no pot ser menyspreat. És clar que aquest és un esforç més gran per una part de l’executiu que per l’altra. El model econòmic basat en el turisme massiu i el macroesdeveniment multitudinari és posat en dubte per amplis sectors de la societat, no només en aquells que s’adscriuen als moviments anticapitalistes, i ha entrat també al partit que avui dia ocupa la presidència de la Generalitat: la divergència entre socis de govern pel que fa a l’ampliació de l’aeroport del Prat i els assajos de l’economista Miquel Puig, ara regidor per ERC a l’Ajuntament de Barcelona, en són un parell de mostres.
En canvi, aquestes renúncies costen més d’empassar a la banda de Junts per Catalunya. Recordem que el Hard Rock és el premi de consolació al projecte d’Eurovegas impulsat per Sheldon Adelson, que durant el període de govern d’Artur Mas va obrir una subhasta entre Catalunya i Madrid per veure qui oferia unes condicions més favorables pel seu invent: des d’exempcions fiscals, fins a modificacions a la carta de la llei antitabac, passant per mesures especials fetes a mida per a la precarització dels treballadors. Afortunadament tal denigrant espectacle, que va superar la ficció d’aquell film de Berlanga titulat Bienvenido, Mister Marshall, no va fructificar en res.
Les pressions a la CUP, a banda de convertir-se tot sovint en un linxament abominable, s’ha demostrat que són estèrils. Per més que alguns ridiculitzin el seu funcionament en votacions assembleàries o que es pugui considerar temerari el seu comportament, és evident que la seva manera d’operar ja la coneixien els seus votants abans de dipositar la papereta. Que ja puguem suposar a priori que hi haurà posicionaments diversos entre els sectors interns de l’organització no treu que aquesta és una percepció que ja tenen també els seus electors. Per tant, la situació actual no és res més que la plasmació dels resultats de les eleccions del passat 14 de febrer i fer-ne un drama només contribueix a fomentar el guirigall grotesc.
Hi ha motius per pensar que la situació es pot reconduir. D’una banda, les bases de la CUP han deixat la porta oberta a seguir negociant amb el govern, la qual cosa ja indica que no es tracta d’un trencament definitiu. De l’altra, la preferència verbalitzada pel president Aragonès de pactar els pressupostos amb la CUP. A partir d’aquí, com menys soroll i més bona predisposició, millor per tothom, si el que es vol és consolidar la majoria independentista i que es facin polítiques progressistes. Tota la resta distreu, destorba i crispa.
