Plaça Federico Jiménez Losantos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La guerra del nostre temps entre Espanya i Catalunya es disputa en els imaginaris col·lectius de cada comunitat nacional. El relat de les informacions i l’estat d’ànim en són els principals camps de batalla. Un conflicte comunicatiu que podem observar còmodament des del sofà de casa, com uns espies, gaudint de la bicoca que representen els mitjans de comunicació espanyols per a la causa catalana.

Un bon termòmetre per prendre la temperatura al procés cap a la independència són les tertúlies madrilenyistes: si parlen de nosaltres, si som notícia, significa que anem pel bon camí. En canvi, quan discuteixen sobre els seus temes domèstics és urgent canviar d'estratègia. Segons aquesta simple teoria, el procés avança. L’arribada de la xafogor a les redaccions de la capital espanyola excita el personal. Torna a la palestra informativa "el desafiament separatista". El pacte amb l’Estat ha caducat i el Parlament tirarà pel dret, uns fets que alimentaran les cròniques més viscerals i contundents dels periodistes espanyols. La campanya pel referèndum, doncs, ja ha començat i com sempre serà patrocinada per la caverna mediàtica de l’Estat. Que no parin les rotatives!

Desconec si es tracta d’un mecanisme del subconscient o directament d’una patologia, però totes les crítiques que la intel·lectualitat de Madrid ens dispensa, en el fons, la defineixen. Diuen que hi ha pensament únic, que vivim en una dictadura o que s’imposa el català, així com els habituals insults de nazis, lladres i totalitaris. Unes paraules d’amor que els hi escauen de meravella, tot fent bona la seva màxima: “cree el ladron que todos son de su condición”.

Les tertúlies madrilenyes són un autèntic tresor, no només per copsar de primera mà com pensa l’enemic sinó perquè il·lustren de forma audiovisual que no hi ha res a fer, que la distància amb ells és abismal. Som diferents. La pluralitat dels participants o el to de les intervencions, en són algunes de les moltes diferències. Dit de pas, les seves són més humorístiques i menys acadèmiques, cosa que algunes vegades s’agraeix.

Un altre fet destacable d’aquestes àgores dantesques és la interpretació mandrosa que fan del moviment independentista en particular i del país en general. Els programes esdevenen concursos per a veure qui la diu més grossa contra Catalunya. Porten quasi una dècada sense renovar arguments, sense entendre res i sempre preparats amb la cantarella legalista per quan es quedin en blanc. Són repetitius, és cert, però seria molt estrany que a aquestes alçades de la pel·lícula volguessin seduir o convèncer ningú. Les faltes de respecte són constants, des dels informatius de la Sexta a tota la graella d'EsRadio. Les realitats -i aquesta és la gran sort- són irreconciliables.

Com a símbol d’aquestes ajudes involuntàries a Catalunya hi ha el periodista Federico Jiménez Losantos. La seva relació amb Catalunya ve de lluny. Fa més de 30 anys va ser un dels impulsors del 'manifest dels 2.300', a favor del castellà a Catalunya. Terra Lliure el va segrestar i li va disparar un tret al genoll, deixant-li una ferida que encara avui li supura odi i ressentiment. El periodista sovint explica que va marxar d’un “país malalt”, recordant un cop més el fet diferencial.

Ell va ser dels primers a pronosticar que un simple Estatut d'Autonomia seria “la destrucció de la nació espanyola”. Molts en van fer broma però el seu guió s’ha acomplert al peu de la lletra. L’independentisme sabia com actuaria Espanya i ell sabia quin era el camí natural dels catalans. Un visionari que ens recorda que les nacions són amor i odi, així com instint de supervivència. El seu reguitzell d’insults a tot quan representat del poble català és el més elaborat de tot el panorama periodístic madrileny. L’audiència l’avala, de la mateixa manera que els electors espanyols –votant massivament PP i PSOE – avalen l’actitud de l’Estat amb Catalunya. Cada editorial del comunicador espanyol és un dia menys que queda per estar a Espanya. Un volador de ponts reconsagrat.

Cal ser molt agrait amb tots els esforços que la caverna mediàtica espanyola està fent per culminar amb èxit això tan llarg del procés. Sense aquests periodistes disposats a tot hagués estat més complicat i encara més lent. En aquest sentit, poques persones han fet tant per la causa com en Federico, un locutor que cada dia s'aixeca ben d'hora-ben d'hora. Per tots els serveis prestats com a separador es mereix el seu reconeixement en el futur Estat, donant el seu nom en algun dels carrers o places de la futura nació alliberada, tot i que seria més poètic dedicar-li un carreró sense sortida. O com diem catalans i anglesos, un cul-de-sac.

La idea no és meva sinó de Brams:

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marc Cros
Marc Cros

Periodista d'EL TEMPS i creador de la guia Mapilife.