Encara he collit un grapat de pimentons del meu hortet biològic. I unes poques albergínies, una mica escarransides, això sí. I unes tomaques molt madures, aquestes híbrides, de la varietat Òptima, que potser serviran per a donar sabor a alguna rosqueta, amb un rajolí d’oli verge i un pessic de sal. Mentre arranque de soca-rel algunes males brosses, una Vanessa atalanta fa revolades, ací i allà, i es posa en la terra humida, on el sol calfa a pleret. Estén l'espiritrompa i liba nutrients del sòl, i mou les ales suaument, amb una cadència hipnòtica. Pense que aquella papallona ve de ben lluny, potser dels països nòrdics o de les illes Britàniques, com també ho fan uns ocellets tímids i vivaços, anomenats mosquiters. Són passavolants, però alegren el lloc. Aviat arribaran els pit-roigs, i proclamaran, amb el seu cant monòton, entre les boires crepusculars, l’arribada de l’hivern. Maria Josep Escrivà els va dedicar uns versos plens d’enyor al seu poemari Sempre és tard, i mentre arregle una mica l’horteta pense en la seua veu poètica, que ha parasitat d’aquella manera la meua memòria.
Jordi Solà, al seu nou llibre d’aforismes, titulat La mirada perifèrica (ed. Afers), cita una frase de Marc Aureli d’allò més adient: “Acostuma’t a parar esment en allò que diu un altre i, fins tot, en la mesura que et resulti possible, entra en l’ànima d’aquell que parla”. I aleshores pense en la casa de la poeta a Miramar, i en el seu pati arredossat, i en com aquest ocellet estova de dolça melancolia la seua ànima, i com allò, aquell símbol dels dies hivernals, plàcids i silenciosos, de cels esbatanats, activen el lirisme de l’escriptora.
La Vanessa atalanta fa una revolada més entre els tarongers, i de colp s’enlaira i desapareix, deixant un rastre vermell. Segueix el seu camí cap al sud. Tots som passavolants, ben mirat. Però, en canvi, l’art romandrà per sempre. Potser és allò el que ens fa plenament humans, aquella veu que naix de les nostres entranyes i que malda per perviure, per persistir al nostre pas. Com escriu Jordi Solà, en aquell poderós llibre d’aforismes: “Perquè l’home cerca projectar-se més enllà del límit, l’art sorgeix com a resposta a un sentit primordial de finitud. Una extensió de la memòria en contesa permanent contra l’entropia de l’oblit”. Aquesta contesa que ompli la vida dels creadors, i que els allunya de la realitat biològica, de la pulsió més elemental de la naturalesa. Fins a acceptar els sacrificis més grans i radicals. I com escriu Solà: “L’únic que em manté dempeus és la literatura. Les paraules són el mannà del meu esperit. I sense esperit, tan sols hi ha la carn que deambula en el no-res. La veritable vida és la interior. La resta sols és biologia”.
La resta sols és biologia. Els lledoners del barranc es van desfullant, i omplin els marges de fulles seques. Els crisantems han florit, coincidint amb Tots Sants, i projecten una morbidesa tardorenca. Caldrà aviat escatir-los de valent. Com també els rosers, afectats per la roia, un fong que resseca i taca les fulles. En un cantó de l’hort, un magraner grogueja, i els fruits curulls es baden, i fan les delícies de les busqueretes, que furguen entre aquelles carnositats ensucrades. I aviat arribaran els pit-roigs, carregats de paraules, mannà per a l’esperit del poeta. “Ha tornat el pit-roig/ al meu pati d’hivern./ I tot l’enyor s’ha fet de sobte llum”, escrivia Maria Josep Escrivà. Això mateix. Ja som a les portes de l’hivern.
