Vicens contra la revolució catalana?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la història del Cercle d’Economia que l’entitat té penjada al seu web, la paraula Catalunya no hi apareix ni una sola vegada, mentre que Espanya o espanyol, fins a cinc. Una entitat que així se’ns presenta no pot fer altra cosa que patir pel moment que vivim, i així ho va demostrar en les seves darreres jornades de Sitges.

El gran Jaume Vicens i Vives va contribuir a fundar el Cercle el 1958, i li va donar coherència ideològica i programàtica, per tal que connectés amb els sectors joves i modernitzadors de la burgesia catalana. Va fer allò que ara en diem crear relat. En una Catalunya derrotada i dominada pel feixisme, va posar l’èmfasi a conèixer els orígens del desenvolupament econòmic per sota de les vicissituds polítiques. I així va crear l’èpica dels capitans d’indústria en substitució d’unes èpiques totalment negligides fruit de l’esclafament del 1939: les dels remences, agermanats, segadors, barretines, vigatans, maulets, bullangues, federals o sindicalistes. Vicens va obviar aquestes manifestacions polítiques, però això no vol dir que eludís tota dimensió política. Ell pensava que als catalans ens calia saber manar, i això només ho assoliríem aprenent i entenent-nos amb el poder polític constituït, és a dir, l’Estat espanyol. És una línia que arriba fins als nostres dies i que el 2006, per exemple, es va condensar en el llibre col·lectiu La Rectificació, signada per bons coneguts de l’afició: Puigverd, Bassets, Juliana i altres detractors de l’independentisme, alguns de més barroers, i altres de més intel·ligents.

En aquestes darreres jornades del Cercle hem tornat a sentir alguns tòpics tronats com ara l’apel·lació al diàleg, que és una manera de no dir res. Asseure’s a la taula, en alguns contextos, té valor en si mateix. És quan les parts es reconeixen mútuament un mínim de credibilitat i de voluntat política. Però avui dia parlar (només) de diàleg implica fer que l’impuls democràtic, rupturista i constituent de la majoria del poble català es vagi fonent tot esperant la resposta de l’Estat.

Ja porto massa ratlles parlant de Vicens sense haver dit que, abans de tot, es tracta d’un historiador majúscul, que va renovar la disciplina introduint l’òptica econòmica pròpia de l’escola dels Annales. Com bé va veure Vicens (i també Pierre Vilar), l’economia ha fet Catalunya com és. També els Països Catalans, respecte dels quals l’historiador va orientar el seu interès en els seus últims dies. De segur que, si no hagués mort tan jove, hauria fet algun assaig de conseqüències estimulants per a tots els qui pensem la nació sencera.

Però no tan sols l’economia ha fet Catalunya. També les lluites. Fixem-nos en el mateix període del franquisme. És cert que l’empenta industrial dels anys 50 i 60 ha configurat la mena de societat que som: la demografia, el paisatge, l’estructura social. Però és igualment cert que han estat les lluites compartides, en afortunada expressió d’Òmnium, les que es troben a la base de la societat que vivim: llengua, drets, sector públic, territori, barris, cultura política.

És un fet, doncs, que el poble català ha tingut un passat de lluites socials i polítiques. Tot un potencial democratitzador que l’independentisme d’ara no fa altra cosa que actualitzar i portar fins a les seves últimes conseqüències, potencial que realitza a través del procés constituent.

Aquest ha estat el projecte històric de les classes populars catalanes: guanyar llibertats nacionals (en forma de constitucions pròpies, furs, federació, autonomia o independència) per poder aprofundir en la representativitat primer (segles XV-XVIII) i en la democràcia, després (segles XIX-XXI). Un projecte històric que va definir molt bé un deixeble de Vicens, Josep Fontana, en el seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Fontana defineix com a Revolució catalana el procés que va de finals del segle XV fins a 1714 pel qual les institucions de la terra van anar eixamplant la seva representativitat. Eva Serra ha aprofundit aquestes investigacions i ha assenyalat com la participació de la menestralia en les institucions era un fet consolidat que contrastava amb els Estats absolutistes però també amb alguns que, com Anglaterra, eren parlamentaris però amb institucions menys representatives.

Aquesta memòria es pot obviar com va fer Vicens. Els seus successors poden considerar que el que importa és saber fer diners i que la resta ve darrere. Fins i tot, amb aquest discurs poden connectar amb cert independentisme economicista i corredormediterranista. Però tot el nostre passat de lluites socials i polítiques és massa ric perquè no imprimeixi en l’independentisme actual una orientació eminentment democratitzadora. Un moviment que vol no tan sols reivindicar inversions i millor fiscalitat, sinó que vibra i fa vibrar amb la idea d’obrir el procés constituent als batecs del país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).