Ho mires per on ho mires hi ha la violència. Una violència institucional, normalitzada, oportunament silenciada. Silenci i dolor. Així és la realitat quotidiana de moltíssimes dones de la llar i de les cures. Són eixes persones que cuiden dels pares, ja grans, mentre els fills treballen o quan aquests no volen tindre’ls a casa o no volen o no poden gastar els diners en una residència. Són aquelles dones migrants, el perfil es bàsicament femení i racialitzat, que conviuen amb la gent major o aquella altament dependent, fent un tasca de benestar social imprescindible, quan no solidària. Un treball fonamentalment vetlat, de portes cap a dins, on sovint passen coses inconcebibles en una societat que diem moderna. La campanya que recentment han impulsat a València l’ONGD Farmamundi i l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures (AIPHyC), amb diners de l’Ajuntament de València, hi posa la veu d’alarma: aquestes dones pateixen problemes de salut físics, psicològics i emocionals que arriben a ser invalidants. I tot fruit de jornades laborals extenuants i, en molts casos, en règim d’internes, una anomalia amb segell espanyol.
Sí, tot això. I encara més: la violència sexual, una xacra que sobre el cos de dones migrades, pobres i sense papers esdevé en un poderós tabú i estigma. Per a l’informe “Una violència oculta”, de la Fundació Josep Irla, es van enquestar 80 d’aquestes treballadores, contactades a través de les entitats Mujeres Pa’lante i Mujeres Migrantes Diverses. El 41% va patir insinuacions de tipus sexual; el 28% va suportar tocaments; al 10% li feren proposicions indecents; i un altre 10% va ser víctima d’abusos. El document és un illot enmig d’un oceà d’impunitat. Crida l’atenció una manca d’ofici estadístic, d’investigació, al voltant d’una realitat tan a prop dels nostres nassos. Ni llars ni cures. A les dones migrades les estan violentant, quan no violant directament, mentre fan la seua feina. Això si és que abans no acaben incapacitades. Hi ha problemes de salut específics. Síndrome de túnel carpià i dona migrada sense papers i interna són conceptes ja quasi indefugibles. I els problemes respiratoris per l’abús de desinfectants. I les artrosis, els reumes, les tendinitis.
És ací, en les foscors del crit que sol tancar-se entre quatre parets, on la campanya “Dones Treballadores de la Llar i de les Cures mobilitzant-se en la ciutat de València” hi vol posar llum a través dels diferents productes ciberactivistes que aniran creant les 18 dones que hi participen. Des d’elles i cap a elles. Sororitat, se’n diu. I denúncia pública, la d’una situació que, per repetició i desídia de l’Administració, esdevé en un cas flagrant de violència institucional. Bona part de la precarietat d’aquestes dones és el resultat d’un sistema pensat per a tal cosa. De fet, el col·lectiu de la llar i de les cures figura, des de 2011, en un règim especial de la Seguretat Social sense dret a l’atur, a la baixa laboral, per maternitat o malaltia; ni tampoc a un conveni propi o a sindicar-se. La mateixa normativa senta la base de l’explotació en considerar la setmana laboral de 60 hores en règim d’interna. A més, hi ha la possibilitat d’acomiadar-les només al·legant pèrdua de confiança, com si parlàrem d’alts executives o caps de gabinet. Un paradigma pervers que només es trencaria amb la ratificació per part de l’Estat del conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (amb el suport de 30 països), un promesa ajornada, diuen des del Govern, fins 2023. I boicotejada abans pel Partit Popular i PSOE. Els primers amb la presentació d’esmenes pressupostàries (la 6777, en 2018) que acceptaren els segons.
De ratificar-se el conveni, 380.102 treballadores de la llar i de les cures afiliades al sistema especial, segons l’Enquesta de Població Activa, assolirien els drets ja esmentats. I vora 200.000 més podrien abandonar el fang de l’economia submergida i, almenys, percebre el salari mínim interprofessional de 965€, tot i que la seua feina val molt més. Un pou cavat amb els diners destinats al sistema d’atenció a la dependència. L’informe “Essencials i sense drets” (2021), d’Oxfam Intermon, hi és bastant aclaridor: es calcula que unes 85.000 treballadores de la llar cuiden de dependents davant la ineficàcia del sistema públic. I s’estima que fins a 650 milions estarien eixint directament de l’Estat per pagar un treball que es deriva sistemàticament cap a l’economia submergida. “El sistema de dependència descansa sobre un matalaf de treballadores barates”, conclou.
És urgent, imprescindible, ratificar el 189. Per una qüestió de salut pública, la dels nostres familiars i la de qui els cuiden. Per nosaltres mateixos i el mínim de dignitat, poca cosa, que entre tots ens devem.
