Som al meridià (cal suposar) de la legislatura espanyola i el balanç per a Unides Podem és força negatiu. La setmana passada vivíem un dels moments més contradictoris del govern-més-progressista-de-la-història quan PSOE i UP van pactar amb el PP els nomenaments per al Tribunal Constitucional, i els diputats d’esquerres van haver d’empassar-se personatges com Enrique Arnaldo i Concepción Espejel. Però aquest només és l’últim episodi. La reforma laboral no es derogarà. Es prepara una contrareforma de les pensions, acordada ja amb la UE. La Llei d’habitatge no és ni l’ombra del que reivindicava el moviment, que la va qualificar de “burla” i “indignant”. La derogació de la Llei Mordassa ha quedat rebaixada cedint, sembla, al corporativisme policial cada vegada més estès dins les forces de seguretat. La impunitat borbònica es fa patent cada vegada que el Congrés rebutja les comissions d’investigació. La política fiscal ha deixat els rics i l’IBEX ben tranquils. I la brutal pujada de la llum és insostenible. És clar que en el compte de resultats hi haurà algunes mesures positives. Però ni tan sols una llei com la de canvi climàtic, que podria ser molt més avançada atenent les exigències internacionals de reducció d’emissions, es pot considerar una transformació substancial.
Totes aquestes mancances són responsabilitat principalment del PSOE. Per això d’un temps cap aquí, Pablo Iglesias ha proposat estrènyer l’aliança que UP manté amb els socis d’investidura, principalment ERC i Bildu. Fer un pas més enllà i, en unes properes eleccions, comparèixer com a bloc, construir una agenda compartida i així tenir més força negociadora amb el PSOE. Aquesta proposta ha estat amplificada per un conjunt d’articles promoguts per l’Institut Sobiranies, capitanejat per Xavier Domènech, en els quals s’ha presentat aquesta agenda com una reedició del Pacte de Sant Sebastià que va portar a la proclamació republicana de 1931.
Hi ha una diferència fonamental entre aquell pacte i el que ara es proposa: a Sant Sebastià s’hi va pactar una ruptura. Ara l’horitzó és el d’unes majories parlamentàries que serveixin no ja per canviar la Constitució sinó algunes lleis orgàniques com les que citava Domènech al seu article: poder judicial, finançament, Tribunal Constitucional o referèndums. Seria, com explicava Joan Tafalla, una mena de revolució passiva, és a dir introduir una sèrie de canvis des de dalt. Això bo i tenint en compte que el PSOE no preferís la “gran coalició” amb el PP abans que aquest compromís d’esquerres i plurinacional.
Dista molt del discurs impetuós i engrescador amb el qual va irrompre Podemos aviat farà vuit anys, portant per bandera el dret a decidir i el procés constituent des de baix. És clar que d’ençà de llavors han passat força coses. La principal, l’1-O i la repressió subsegüent.
La tardor catalana del 2017 va ser el més proper a un moment constituent. Comptava amb una majoria parlamentària però amb molt més. No era només un discurs. No era una agenda. Era una força material, constituent, des de baix. Encara insuficient per a aconseguir la ruptura però prou gran per sacsejar el Règim del 78 com ningú abans.
Però l’esquerra espanyola en aquell moment no va estar a l’alçada. Una miopia hispanocèntrica els portava a desconfiar del procés català, a separar-se’n amb l’actitud de profecia autocomplerta de que allò no anava enlloc. Tenien una força constituent davant dels morros i la van ridiculitzar dient que eren “cajitas de cartón”. Encara avui posen l’excusa dels sectors de dretes dins l’independentisme, tot i que aquests no tenen un programa econòmic gaire diferent al del PSC-PSOE.
No parlo des de la rancúnia. Cal mirar endavant. Però no volem ni podem caure en el mateix error. La ruptura constituent passa per l’autodeterminació de les nacions i qualsevol agenda compartida ha de situar-la com a primer punt del programa. És a Galícia, Euskal Herria i Catalunya on té més força el republicanisme i això respon a raons estructurals. Una agenda compartida passaria per invertir l’ordre estratègic de l’esquerra espanyola: no és aconseguint la República que es resoldrà el “problema” nacional (o territorial, com en diuen). És amb l’autodeterminació de les nacions que es podrà trencar amb la Monarquia, amb el Règim del 78, i edificar les Repúbliques. És la rèplica de Castelao a Calvo Sotelo de ja fa molts anys: Espanya només serà “roja” si abans és “rota”.
Benvingut sigui el debat perquè és evident que a tots plegats ens calen aliances. Però trobo molt més encertada la base que en el seu dia va permetre formar Guanyem Badalona: lluitem per l’autodeterminació i la República Catalana (...i Valenciana, i Mallorquina…) i després ja l’adjectivarem com a federada o independent.
