No vull que aquest sigui un article nostàlgic. No sé si me’n sortiré. Quan una mira la pròpia joventut, hi posa un filtre que l’endolceix i li agrada buscar aquells fets que li confirmin que van ser anys ben invertits, que va valdre la pena allò que va fer.
Tot ve de fa unes setmanes, quan em van convidar de l’escola d’estiu de la CUP a participar a una taula rodona sobre la història de l’esquerra independentista. Quan em preparava la intervenció vaig ser conscient que just aquesta tardor fa 25 anys que em vaig comprometre amb l’esquerra independentista. Un quart de segle de militància!
Formo part d’aquella generació que havíem fet el pas de la infància a l’adolescència arrossegats per la il·lusió dels Jocs Olímpics. Però que en el procés de descoberta lluny del nucli familiar, vam començar a adonar-nos que el nostre futur no era tan lluminós com ens volien fer creure, que hi havia una Barcelona empobrida darrere les façanes olímpiques, que trobar feina no era tan senzill, que la policia ens feia la guitza quan sortíem a divertir-nos als carrers les nits dels caps de setmana, que cada dos per tres ens tocava barallar-nos amb els feixistes (que gaudien d’una gran complicitat policial) i que a alguns companys els portaven a judici perquè no volien fer el servei militar (ni civil). Vam passar de ser els primers a anar als concerts de rock català a saber-nos les lletres del rock radical basc. Perquè a mesura que creixíem, els segons posaven paraules molt millor que els primers a les nostres vivències, a allò que sentíem.
Vam ser la primera generació que massivament ja no crèiem en aquell sistema sorgit dels pactes de la transició. Ni en la monarquia, ni en les bondats d’un sistema que ens expulsava, ni en la policia, ni en res que fes tuf d’espanyolisme.
Tot allò va eclosionar a mitjans noranta. La universitat va ser un revulsiu. Ens hi vam trobar jovent dels barris de Barcelona, amb els de les perifèries metropolitanes i amb els de comarques allunyades de la capital. Potser veníem de mons molt diferents, però compartíem anhels i la mateixa percepció sobre el món on ens tocava créixer.
Els que ens vam polititzar, no trobàvem referents que ens servissin entre les organitzacions d’esquerres i independentistes. El desencís després de la transició, el col·lapse dels països de l’est, l'abassegadora victòria del neoliberalisme i la repressió contra l’independentisme havia delmat les organitzacions més combatives, que havien passat a ser anecdòtiques. Només quedaven dempeus resistint l’esquerra abertzale, Palestina i Cuba. El 1994 s’hi van sumar els zapatistes des de Chiapas.
Als Països Catalans, només ens teníem a nosaltres mateixos. I vam començar a créixer com a moviment okupant edificis per fer-ne centres socials, enfrontant-nos a la policia als carrers, expulsant els feixistes de les places, atacant ETT (empreses de treball temporals) i entitats bancàries i posant en pràctica la desobediència. Érem una barreja heterogènia d’independentistes, comunistes i anarquistes units pel convenciment que el sistema era irreformable i que per construir un món nou, primer calia destruir el que ens ofegava. Tot allò espantava la classe política sociovergent (PSC i CiU monopolitzaven les institucions públiques en aquells anys) i els mitjans no van tardar gens a estigmatitzar-nos i criminalitzar-nos.
En aquesta batec, alguns vam agrupar-nos al voltant d’unes noves sigles, la PUA (la Plataforma per la Unitat d’Acció). Ens sentíem part de l’esquerra independentista, però no ens servien les antigues organitzacions del moviment, que vèiem com a rèmores que no només eren residuals sinó que corrien el perill real de ser satel·litzades pel sistema a través principalment d’ERC.
Un article a ‘El Mundo’ del desembre de 1997 explicava de forma gràfica què era la PUA: «Hi ha una concentració okupa, i hi ha la PUA. Hi ha una protesta d’insubmisos i hi ha la PUA. S’inicia una campanya de sabotatge i hi ha la PUA». Però en realitat va ser molt més que això. Va ser el que va permetre ressorgir l’esquerra independentista. Va enquadrar noves generacions de militants, va apropar el jovent combatiu metropolità a l’independentisme, va impedir la institucionalització del moviment i vam obrir de nou el camí.
Sí, és clar, també hi va haver errors, excessos i actituds desafortunades. Però el que jo vull posar en valor és que durant la segona meitat dels anys noranta vam estripar la baralla. Amb la consigna «Pim, pam PUA! La lluita continua», juntament amb tot de col·lectius locals combatius, vam sacsejar el panorama polític i vam contribuir a obrir una nova etapa, no només per a l’esquerra independentista, sinó per al conjunt dels Països Catalans.
