Fa uns pocs dies, el mestre Jordi Juanico obria un fil a Twitter on denunciava una pràctica molt estesa entre els docents, principalment universitaris, tot i que no només, tal com denunciava el Govern de Catalunya fa uns dies. “La immersió està en perill”, afirmen els responsables polítics, i ho acompanyen d'un seguit de mesures falcades en la necessitat de posar fre a allò que ha estat una substitució progressiva de l'ús del català a favor del castellà durant anys i panys, fins al punt de posar en perill un dels consensos de major solidesa i recorregut assolit les darreres dècades per la societat catalana en el seu conjunt –i que és, perquè se m'entengui amb tota claredat, la immersió lingüística.
El fil de Juanico retrata a la perfecció una situació que no per habitual deixa de ser greu. Explicava que havia abandonat la docència d'un màster a la Universitat Autònoma de Barcelona pel fet que l'obligaven a fer-lo en castellà. Ras i curt, clar i català. De fet, la cosa va un punt més enllà perquè fins i tot li prohibien que lliurés material en aquesta llengua, la catalana –posats a dir, la seva.
Deia Juanico: “Malauradament, cada vegada s'està menystenint més la nostra llengua amb les excuses de la internacionalitat, etc.”. I reblava: “... No crec que aquestes accions individuals i de militància serveixin de res, només per la meva pau i dignitat personal. Però si més no, fer-ho públic per aquí potser ajuda a pensar que tenim un problema gros com a cultura i com a nació, si continuem per aquest camí”.
I tant que el tenim, el problema, i de dimensions gegants! Jo particularment penso que és un “problema” –n'hi podem dir també qüestió o afer si no volem ser acusats d'apocalíptics– supraestatal, supranacional o supra tot allò que vulgueu perquè el català, per molt que alguns vulguin silenciar-ho, és una llengua que no només es parla al Principat de Catalunya. Sortosament, la ferma postura d'en Jordi Juanico a tingut una molt bona resposta i reacció: la Conselleria d'Universitats, amb na Gemma Geis i en Xavier Quinquillà ha reaccionat àgilment i de forma discreta fent que la Universitat de Barcelona fes marxa enrere, en bé del català. Conclusió: plantar cara, malgrat ens pugui perjudicar personalment, és la única opció vàlida per defensar-nos com a nació, cultura i llengua... i sortir-ne guanyadors.
El català el parlen i “hi viuen” (en català) altres “pobles d'Espanya”, com també ho fan comunitats instal·lades i arrelades a l'estat francès, a Itàlia i, és clar, a Andorra. En un moment, us n'he dit quatre, d’Estats: Espanya, França, Itàlia i Andorra. Continuem referint-nos a una “qüestió regional catalana”?
No puc evitar enfurismar-me quan penso en la condescendència que hem practicat molts catalanoparlants en relació a l'ús de la nostra llengua. Em refereixo a aquesta nostra voluntat d'agradar, de no confrontar, de no molestar l'altre... Una condescendència que ens ha portat fins aquí i que delimita amb d'altres actituds que han malmès, i molt, la implementació de la immersió lingüística i que, en darrera instància, expliquen el retrocés que pateix l’ús social del català. Parlo d'actituds a mig camí entre l'esnobisme (qualitat dita de les persones amatents a acollir tota novetat, pel sol fet que la seva adopció els sembli un senyal de distinció, bon gust, intel·ligència, etc.) i la renúncia; entre l'acomplexament i la “falsa” internacionalitat (no et fa més internacional renunciar a quelcom tan rellevant en la construcció identitària d'una persona com és la seva llengua). Molt provincianisme (quan no directament postureig) és el que hi ha.
Siguem el que som i construïm el que volem ser. Però fem-ho coneixent i exercint tots els nostres drets, també els drets lingüístics. Sense renunciar a SER en la nostra llengua, que ens necessita més compromesos i sol·lícits que mai.
