Per a Ramon Folch i Josepa Bru
Avance per la senda que condueix al monestir de Sant Pere del Burgal. En la vall se sent la Noguera Pallaresa, aquella fressa d’aigua viva, i la vesprada cau lentament sobre les muntanyes pirinenques, daurant-les de tardor. En un marge de la senda, veig un ou del diable, ressec i consumit. Pius Font i Quer escrivia, en Flora pintoresca, que aquest fong “allibera un olor nauseabund, a carn putrefacta, a la qual acudeixen les mosques i altres insectes necròfils, esperançats, però llastimosament enganyats. Xipollejant en el líquid esporífer exsudat, se carreguen de dissemínuls que després repartiran per tot arreu; i si en tal lloc tan poc adient han deixat alguns ous estan irremissiblement condemnats al fracàs”.
Aquest fong és un impostor, com tantes altres coses de la naturalesa: les mosques s’hi atipen durant dies, i també hi posen els ous, abocant la descendència al desastre. En canvi, el fong dispersa les seues espores amb tota aquesta fauna necròfila. El seu nom científic és Phallus impudicus, i, en efecte, recorda una verga humana, amb el gland ben conspicu. En alguns gravats del segle XIX, es mostren dames victorianes que corren espaordides després d’haver descobert aquests bolets al jardí. El nom fou posat per Linné, l’any 1753, i, tanmateix, mentre camine cap al monestir de Sant Pere del Burgal, pense en com el naturalista suec va donar preferència a la impudícia que a l’engany. Aquell fong potser és impúdic, però sobre tot és un gran farsant. L’amic Celdoni Fonoll li va dedicar uns versos contundents, profundament fonollians: “Dret fal·lus pudent/ que en tot bosc t’embosques,/ se’t foten les mosques/ ben a cremadent,/ perds el gland, i t’osques,/ et buides, t’esclosques,/ i, fal·lus, bon vent!”
De Sant Pere del Burgal queda poc, tan sols l’absis es manté dret, on encara es conserven, després d’una bona restauració i reconstrucció, algunes de les pintures murals. Segurament, fou fundat pel comte Ramon I de Tolosa, cap a mitjans del segle IX. Segons llegesc, entre les figures retratades als frescs hi és la comtessa Llúcia de la Marca, esposa d’Artau I de Pallars Sobirà, que hi figura com a protectora (i potser també hi hauria el retrat del comte). Aleshores, faig l’esforç d’imaginar-me el que degué ser fundar aquell monestir en plena edat mitjana, arribar per camins de mal peany, encauar-se allí, seduir artistes perquè viatjaren fins allà, que aquests s’establiren durant un temps i pintaren aquells frescs lluminosos, que il·luminarien la lúgubre foscor d’aquella església, i que admirarien els esforçats pagesos de les valls d’Àneu. Els darrers monjos del Burgal es deien Eudes i Saborit, i s’integraren en l’abadia de Gerri. Després d’ells, el bosc i la decadència caigueren sobre el Burgal.
A un centenar de metres del monestir, es troben uns eremitoris: caus excavats en una paret de roca viva, on els monjos anacoretes buscaven la soledat més absoluta, per portar una vida espiritual plena. M’imagine Eudes i Saborit, cadascun d’ells en un cau, arrecerats en la roca aspra i freda. Potser un Phallus impudicus ha crescut en la senda, alliberant la seua fetor cadavèrica i fent les delícies de les mosques, enganyades per aquella exuberància falsa. Me’ls imagine allí, els dos últims monjos del Burgal, fitant la Noguera Pallaresa, que baixa crescuda i esplendorosa. I tot seguit pense en la sensació de fracàs amb què abandonarien el lloc, on tants germans de l’ordre s’havien deixat la pell. Vides perdudes en el gran marasme de l’existència, com les mosques atrapades en el parany de l’ou del diable.
