«Entre vosaltres no us enteneu. Anarquistes i comunistes, els d’Esquerra Republicana i els d’Estat Català, els del POUM, els cenetistes, els ugetistes, els negrinistes i els largocaballeristes...». El retret era d’un soldat de Balaguer, capital de la Noguera, atrapat a Girona durant els últims dies de la Guerra d’Espanya, a les portes de la victòria franquista. El seu testimoni el recollia Teresa Pàmies (1919-2012), també natural de Balaguer, en una de les moltes obres seues que tractava el conflicte del 1936-1939.
La cita és obsoleta en tant que molts d’aquests partits o sectors ja s’han extingit o, en tot cas, són residuals o intranscendents. Però pren actualitat amb l’enèsim gir de l’esquerra per reposicionar-se al tauler polític estatal. Després de l’eufòria de Podem, que va sacsejar tot l’escenari, ara el partit sobreviu gràcies a la institucionalitat que manté al si del Govern espanyol i en altres governs autonòmics i locals. Però tot fa pensar que els morats agonitzen a les portes d’una nova renovació, l’enèsima, d’una alternativa que va saber reforçar-se al caliu de la denúncia durant la crisi financera del 2008 i que no ha pogut superar les adversitats que els han posat per davant.
Però l’esquerra espanyola no sempre és víctima, només, de les estratègies dels seus contrincants. Al llarg de la seua història, l'esquerra espanyola sempre ha estat víctima de si mateixa. De les seues contradiccions, de les inquietuds personals desorbitades dels qui l’integren, dels egos desproporcionats i de les actituds caïnites. No cal remuntar-se a la Guerra d’Espanya per comprovar-ho: és difícil trobar una etapa en què l’hegemonia de l’esquerra espanyola no haja estat en disputa permanent.
El moment actual tampoc no és una excepció. Quan falta mitja legislatura perquè es tornen a celebrar eleccions estatals, l’afonament de Podem a Madrid, la retirada de Pablo Iglesias i l’estabilitat del PSOE obliguen els partits que estan a la seua esquerra a reinventar-se una altra vegada. El primer capítol d’aquesta nova reformulació tindrà lloc a València, el 13 de novembre, amb la presència de quatre referents indiscutibles d’aquest sector: Yolanda Díaz, Ada Colau, Mónica Oltra i Mónica García.
Darrere d’aquest cartell suggerent s’amaguen, de manera gens dissimulada, noves –i també velles– friccions de l’esquerra. D’una banda hi ha Mónica Oltra, cara visible de Compromís, qui fa ús del seu lideratge consolidat i busca aliances sense comptar amb el vistiplau de la militància interna de la coalició valenciana, dominada per l’antic Bloc Nacionalista Valencià, ara rebatejat com a Més Compromís. Curiosament, l’antic Bloc aposta per la confluència amb Íñigo Errejón, automarginat de la nova confluència i, lògicament, oposat –si més no d'entrada– a la integració de la seua referent a Madrid, Mónica García –qui va quedar segona a les eleccions madrilenyes, només superada per Ayuso–, en la nova plataforma. Mentrestant, què se n’ha fet, de Podem? Pablo Iglesias va nomenar Yolanda Díaz, actual vicepresidenta espanyola, com a successora del seu espai en un exercici, tradicional però discutible, de pura democràcia orgànica. Mentrestant, les actuals referents del Podem, Irene Montero o Ione Belarra, no han dit res de l’acte que se celebrarà a València on, teòricament, estaran representades per l’esmentada Yolanda Díaz. La vicepresidenta del Govern espanyol no és de Podem, sinó del Partit Comunista, tot i que tampoc representa l'esperit dels dirigents d'aquest partit, històric però dissimulat al si d'Esquerra Unida. Les impulsores de l’acte, a més a més, no estan còmodes amb la marca de Podem, atès que han constatat el seu desgast. En resum: un embolic que, malgrat tot, sembla inevitable si es vol aconseguir una renovació amb garanties de l'esquerra espanyola, que ha d'encarar una regeneració entre egos, sigles i disputes.
No cal dir que la renovació exitosa de l’esquerra estatal és imprescindible per impedir la victòria de la dreta i l’extrema dreta espanyoles a les pròximes eleccions. Només la mobilització de l’esquerra evitarà un desenllaç tan tràgic. És lògic, saludable i necessari que s’exploren nous aires de regeneració per enfortir aquest espai desgastat durant aquests anys. Un dels motius de desgast, però, han estat les contradiccions internes, tant a nivell orgànic com a l’hora de governar. La divisió interna amb què naix el nou espai transversal, cridat a acollir tothom, posa en dubte l’optimisme projectat per Yolanda Díaz. I si la seua confluència no funciona, la tragèdia està assegurada.
