Es pot dir, exagerant una mica, que fou gràcies a les xarxes socials que els catalans ens vam poder desenganxar de l’hegemonia dels mitjans de comunicació majoritàriament -i conservadorament- autonòmics. Així, l’independentisme es va poder organitzar i estendre amb èxit arreu del país. En sentit contrari ara podríem dir, tornant a simplificar una mica, que quan l’independentisme ha abandonat el carrer ha quedat reclòs perillosament a les xarxes socials. I no em sembla pas una bona notícia.
Sobre la primera afirmació no cal insistir-hi massa. He dit i repetit que sense les xarxes no es pot explicar el clic mental que en tants pocs anys va permetre passar de l’autonomisme resignat a l’esperança independentista. Calia trencar la lògica de la indefensió apresa, és a dir, aquell mecanisme que ens fa creure que hi ha dependències a les que ens hem de sotmetre sense remei. I ho vam fer. Allò del “ja m’agradaria, però és impossible” es va superar amb una rapidesa inèdita, insòlita i imprevista. A la xarxa vam poder riure’ns -probablement de manera massa ingènua- de les amenaces i les pors. I això va fer possible encendre la metxa de l’esperança i fer-la córrer com la pólvora. Gràcies a les xarxes socials, sí. Els grans mitjans de comunicació van tardar encara alguns anys a adonar-se que, enllà de la política dels partits i de les anàlisis partitocèntriques dels tertulians, hi havia una realitat paral·lela que se’ls acabaria imposant. D’això ja en fa quinze anys.
Ara bé, la patacada posterior a l’1-O en què es va demostrar que la força d’un procés radicalment democràtic no es podia imposar a la brutalitat d’un estat profundament autoritari, ens ha foragitat del carrer i ens ha acorralat a l’espai virtual. Ho podem atribuir a tantes causes com es vulgui, totes certes: la repressió i la por, un confinament sanitari políticament inoportú, l’engarjolament i l’exili dels líders, els titubejos tàctics i les divisions estratègiques... Però el cas és que, després de l’Aeroport i Urquinaona -una mena de raneres finals-, pràcticament l’únic camp de joc que ha quedat viu és el que ofereixen les xarxes socials. Amb una particularitat que els és pròpia: que en contra del que semblen, són fonamentalment endogàmiques. O, dit d’una altra manera, les xarxes han traslladat l’antiga confrontació amb l’unionisme a una confrontació entre independentistes. Així, les xarxes, a part de la presència que hi tenen alguns mitjans digitals, però molt particularment Twitter i Facebook, s’han convertit en un gran camp de batalla entre independentistes, on s’hi expressen irritació, ràbia, frustració, revenja, decepció o desànim, entre més.
Afortunadament, els espais virtuals no fan víctimes mortals. Però en fan de morals. A Twitter i a Facebook es dispara amb bala, i si els projectils no són de plom, tampoc no es pot dir que siguin de fogueig. Fan mal. Fereixen. Hi ha víctimes. També vencedors, amb bona punteria. Caldria una bona anàlisi del camp de batalla per fer un balanç el més precís possible de baixes. El problema és que a diferència del que és habitual a les guerres on hi sol haver només dos contendents, a Twitter n’hi més de quatre i de sis. Els principals fronts els determinen els partits independentistes, que amb representació parlamentària ja en són tres. El combat entre ells és ferotge, i a la xarxa cada dia es desmenteixen les bones intencions d’anar a la una -quan n’hi ha- que declaren als mitjans convencionals. També hi intervenen, és clar, altres fronts poc o molt estructurats al voltant d’alguns personatges obertament antipolítics. I aquest clima de confrontació fa que cap presència independent, al marge de la seva voluntat, s’escapi de ser marcada com a membre d’un o altre front. A part, esclar, dels que simulen ser franctiradors tot i estar al servei d’un partit, o dels infiltrats que juguen a provocar tiroteigs de tots contra tots.
Tanmateix, estic convençut que l’esperança independentista està per damunt d’allò que, recordant els tigres de paper de Mao Zedong, en podríem dir els tigres virtuals de les xarxes socials. No perquè les batalles entre independentistes a la xarxasiguin inofensives, ja ho he dit, però sí perquè les xarxes n’exageren la gravetat. I crec que és aquesta reclusió de la confrontació política en un espai sense víctimes cruentes però tancat i endogàmic per definició allò que n’exacerba la violència verbal i tot plegat sembla pitjor del que és. Al contrari del clixé tradicional en què el desafiament fort era: “això m’ho dius al carrer!”, actualment, el repte és “això digues-m’ho a Twitter!”.
Probablement, la distensió d’aquesta elevada irritació entre independentistes a la xarxa només arribarà quan se sigui capaç de tornar a sortir al carrer massivament. Cal tornar a un “això, us ho direm al carrer!”. Un carrer, però, que se sàpiga desvincular tant dels partits com del populisme antipartit. No serà fàcil...
