Això és una casa on no paren d’arribar nouvinguts, la majoria dels quals vénen sols, esgarriats i amb alguna història punyent a l’esquena. Això és una casa on es forja una cadena d’afectes amb els qui van arribant i on la convivència i la vida comuna es té en la més alta consideració. Això és una escriptora que viu en aquesta casa i que es dedica a explicar la història de cadascun d’ells, a no permetre de cap manera que se’ls oblidi dins d’una massa solitària i anònima, i que fa els possibles per individualitzar-los, per rescatar el que els és únic.
N’hi ha un que va arriba un vespre amb un missió concretíssima: netejar el jardí de les plagues que el devasten a canvi d’estada i parament a la casa. És un ésser sense gens ni mica de malícia, un subjecte de bona fe a qui els propietaris que l’han contractat de seguida li allarguen la mà fraternalment. No és tractat com un empleat qualsevol. És algú a qui s’ha demanat auxili. Algú a qui se li valora l’experiència i la feina i que de seguida és considerat un hoste a qui se li deu un veritable respecte i amb qui s’estableix una aliança profunda, sincera, real.
El destí d’aquest altre és tan tràgic que el primer cal fer és dedicar-li un mots solemnials. Explicar la seva història amb la majestuositat i la cura que requereix una desgràcia tan grossa. A diferència del primer, a ell no el van fer venir a treballar. A ell, que fins llavors havia viscut vora mar, el va portar una dona que l’havia trobat malferit. Li havien disparat un tret, pràcticament no es podia moure, estava afamat i tenia en els ulls una estranya severitat, una duresa que demanava explicacions sobre el que li havia passat. Un tret perquè sí. Els senyors de la casa van ajocar el pacient. El van alimentar, el van fer sobreviure i, atuït i invàlid com havia quedat, el van acollir. Arrossegant el cos malmès, cada dia pujava una escala per veure el mar i es passava els dies així, immòbil i hipnotitzat davant d’aquell món que havia estat el seu i que una descàrrega gratuïta li havia robat.
A la casa també hi va arribar una gran dama de cos majestàtic, de corbes robustes i d’una aparença tan entenimentada que, sense conèixer-la, ja cridava a la simpatia i a la confiança. Era una viuda. «Una viuda esplèndida en sa maduresa i vistosa com una dama flamenca de Rubens». Encara que hagués estat casada amb un marit que no havia triat, amb ell se li suposava un idil·li, una follia amorosa que li hauria encès les entranyes i que hauria viscut com una mena de gran revelació. Tingueren un fill a qui ella va amanyagar i alletar fins que va venir un home que li va prendre el fill i el marit i la va convertir en una perfecta màquina feinera. Així va arribar la gran dama, amb aquesta història d’esclava que va acabar amb una malaltia de cor.
Aquests són tres personatges dels molts que conformen la secció tercera del Mosaic de Víctor Català (1946), reeditat aquest any per Club Editor amb disset textos inèdits. Tres amics i parents, que n’hi diu ella. Tres personatges que perfectament podrien haver estat dos homes i una dona ⎯amb els sotracs de les seves biografies i amb les nafres i les arrugues que porta imprès cada caràcter concret i cada manera de moure’s pel món⎯, però resulta que no, que el primer és un gripau, que el segon és un gavià i que la tercera és una euga.
Encara que aquesta no sigui la primera vegada que el món de les bèsties té una importància cabdal dins d’una obra de Català (hi ha més d’un conte en què el protagonista és l’animal i més d’un animal que és una de les claus simbòliques del llibre), és al Mosaic on parla obertament de la relació que va tenir amb elles, del fàstic que li provoca l’arrogància amb què els homes les tracten i l’explotació despietada a què les han arribat a sotmetre, de la germanor que és capaç de sentir-hi i de tot allò que ha arribat a aprendre d’uns éssers que es comuniquen més enllà ⎯o més ençà⎯ del llenguatge.
Que l’any 1936 Víctor Català faci un homenatge a un gripau, que l’any 1944 escrigui una elegia espectacular a un gavià a qui li han tallat el nervi d’una ala (aquestes són les dates que porten els textos) i que en ple franquisme publiqui un llibre en què denuncia el martirologi que els homes fan viure a una senyora-femella, en què l’amistat més poderosa i més franca no és de naturalesa humana i en què les accions més lloables són atribuïdes a tota mena de feres, diria que representa un nou mecanisme, tan subtil com directe, per posicionar-se ben lluny del pamflet i des del bell mig de la literatura. Potser, fins i tot, Mosaic és el llibre de Víctor Català en què l’estratègia política és més virulenta i més fina: en la mesura en què l’amistat s’entaula amb els animals, la humanitat, per contrast i perquè gairebé no s’esmenta, pren una significació extraordinària. Cau en un pou. Com hi va caure llavors. El pou en què els homes que es destrossaven entre ells ja no eren els dels drames rurals ni els de les existències ombrívoles ni els de les vides mòltes, sinó els dels camps de batalla, els dels genocidis, els de la primera línia del front.
