Camine per la Vall de Bonabé, al bell mig del parc natural de l’Alt Pirineu. El matí ha estat fred, però a mig dia el sol calfa a pleret i el cel és clar, sense un núvol, amb un atzur que retalla els cims pirinencs. Els aurons i moixeres esclaten amb el seu color mostassa, d’un groc tan encès i nítid que té alguna cosa d’irreal, com si aquella gama cromàtica tan homogènia fos resultat d’algun procés mecànic i artificial. I, tanmateix, no és així, tot és natural, fruit de les estacions. La tardor ho amera tot, amb una catifa de fulles de bedolls llustrosos (“Bedolls llustrosos, faigs i avets l'ombregen”, canta Verdaguer a Canigó), una massa esponjosa que recobreix la senda i esmorteix els meus passos, amb alguns bolets que encara creixen ací i allà. I entre els aurons es drecen els avets, amb aquell ímpetu botànic colossal, fins a formar un bosc tancat i espès, que ve del solatge del temps. Un bosc evitern, que diria Josep Pla.
Acompanye un grup d’amics del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, guiats pel naturalista Francesc Rodríguez. Volíem sentir la brama dels cérvols però aquesta s’ha avançat, i el mateix ha ocorregut amb la de la daina. El temps està boig, diu Francesc, explicant que a finals d’agost hi hagué uns dies molt freds que ho varen capgirar tot. També conta com a l’hivern hi hagué una gran nevada, i com dies després va ploure fang, enfosquint la neu. Imatges que varen colpir d’allò més els aneuencs, que mai no havien vist res semblant.
En el camí descobresc uns còlquics, amb el seu color violat. En català li diuen safrà bord. Un altra espècie propera, rep el nom castellà de “quitameriendas”, perquè apareix per sant Miquel, quan el dia s’acurta i el berenar es fa menys necessari. El nom científic del còlquic és Colchicum autumnale, i l’evidència terminològica no pot ser més explícita. No obstant això, em sorprèn trobar aquestes flors ja tan entrada la tardor, i a mil cinc-cents metres d’altura, cosa que indica que encara no ha entrat de bon de veres la fredor.
Junt als còlquics, revolen pels prats algunes papallones, que aprofiten aquells dies de bonança. Veig uns mirallets (Issoria lathonia), i un grapat de licènids. Francesc Rodríguez és autor d’un llibre preciós titulat Volianes, en el qual descriu uns quants itineraris lepidopterològics pel Pallars Sobirà, i per tant, és un bon coneixedor de l’entomofauna local. Discutim quin licènid pot tractar-se i jo recupere vells noms, flashos de vida, abandonats en les lleixes de la memòria. Seguim caminant, fins que arribem al torrent de Montgosso, completament assecat. El grup d’amics comenta que mai no l’havien vist així, sense aigua. El sol és radiant, i ens llevem roba, i alguns es queden en samarreta. Celebrem el dia tan bo que tenim, amb aquell cel esbatanat, i amb aquell espectacle dels caducifolis, sempre recomençat, com la mar.
Aleshores, pense en el Pare Castel, l’arrauxat autor del segle divuit creador d’un clavecí ocular. Aquest mantenia que igual que la música es dirigia a l’oïda el mateix es podia fer amb els colors, i crear un simfonia cromàtica, on els agraciats foren els ulls. I ho pense mentre m’endinse de nou en el bosc evitern d’avets, amb les usnees o barbes de caputxí produint aquell ambient màgic i tenebrós, i recreant els meus ulls d’una altra manera, com si la simfonia de la vall de Bonabé haguera canviat de moviment.
Som feliços i gaudim d’un dia extraordinari. I, tanmateix, tots sabem que allò no és normal, ni aquella calor, ni aquells còlquics, ni aquell estol de papallones en els prats de la vall de Bonabé. Com tampoc ho era el fang plogut a l’hivern. Signes inequívocs del canvi climàtic. Però aprofitem el dia i seguim contents. Fet i fet, és així, i fem la viu-viu, com les papallones.
