Cuinava. Era el seu major moment de llibertat. Tenia el telèfon a la butxaca, però en silenci. El gastava de ràdio per escoltar l’actualitat. No sempre ho feia de forma activa. De fet, sovint desconnectava. Però era la millor manera d’estar acompanyat quan volia estar a soles.
Durant un període llarg va ser seduït per un anunci. La publicitat havia assolit la seua intenció. Missió complida. No era gens senzill. El tema li interessava. I la reiteració diària reforçava encara més l’expectativa. Dilema social permanent. Caixa actual de pandora. Tresor tan recòndit que en la ment dels més pessimistes –o realistes– és, simplement, llegenda. Però s’anunciava. Existia. La curiositat i el desig elevats a l’exponent màxim.
Era una nova idea del socialisme: “l’assaig d’una actualització”
L’arribada a la ciutat de residència d’un popular teòric germànic el seduïa per complet. Durant un mínim de quinze dies –una eternitat en ràdio– s’anunciava la presència del sociòleg per atraure el públic comú. El que escolta la ràdio entre setmana a les 10 de la nit. Els que, com ell, no tenen millor manera per passar el darrer moment del dia. El producte que s’hi oferia no era qualsevol cosa a l’abast de la competència. Era una nova idea del socialisme: “l’assaig d’una actualització”, diu part del títol del seu llibre i de la seua conferència, patrocinats per una institució pública d’indiscutible prestigi acadèmic. Malgrat tot, no va assistir-hi. Potser per la urgència laboral. Potser per la desorganització. Potser, simplement, se’n va oblidar.
Casualment, però, aquell llibre va caure en les seues mans. I el va agafar amb ganes. Entusiasmat per una intuïció optimista, tenia raons per pensar que trobaria una dissertació assequible. Al cap i a la fi, la inversió publicitària convidava a creure en l’accessibilitat. La realitat, però, quedava massa lluny.
Ni tan sols a Alemanya fugen del caire elitista consolidat en la reflexió política d’esquerres, va pensar. Acostumat a bussejar entre assaigs enrevessats de meditació obligada, l’edat l’havia conduït a ser més fidel al pragmatisme. Al remat, ningú no vol arreglar la seua vida des de la filosofia. No té temps per dissertar sobre escrits adreçats a la conscienciació a força de termes abstractes. Tampoc no en té per llegir-los. Massa fa dedicant llargues hores a la seua faena per mantenir els seus fills. No vol pensar com li arreglen la vida. Paga impostos perquè pensen per ell. Ell compleix amb el seu paper.
Però no. Després d’un prefaci, un pròleg, una introducció i dos capítols de precedents –tot plegat, la meitat de l’assaig–, l’autor mostrava uns ànims tímids per oferir alguna cosa més enllà d’una luxosa, prestigiosa i prescindible exhibició intel·lectual. “Avui dia, una de les tasques més urgents del socialisme consisteix a purificar el concepte de mercat de totes les addicions de propietats específicament capitalistes afegides posteriorment, per tal de posar a prova la seua capacitat de càrrega moral”. És una de les oracions més curtes i més concretes de l’assaig.
Al darrere, una inversió difusora per vendre una obra estudiosa, selectiva, inabastable per a aquells que podrien interessar-se pel producte. Per a aquells que van votar un socialisme que ara parla de renovar-se, que ven la seua actualització a força de pàgines indesxifrables per a la gran majoria. Per a aquells que han perdut l’esperança en allò que sempre han cregut. Per a aquells que han creuat la vorera política. Perquè els altres venen solucions insubstancials, però que arriben al moll de l’os. Precisament, gràcies a fugir d’abstraccions inconcretes adornades de particularisme que satisfà en la soledat els més convençuts lectors, una minoria majoritària en Twitter però insignificant en el conjunt social.
Tothom, com ell, només vol les solucions. No s’interessa per les procedències intel·lectuals de fàbrica.
Dir molt sense no dir res. Impressionar des de la intranscendència. Invertir per constar que alguna cosa es mou. I allunyar els que s’han de sumar, tal com ocorre a la resta del continent. La ràdio nocturna també relatava l’afany particularista de molts líders esquerrans. Tots volien dir la seua des de les desenes de faccions que hi ha en cadascun dels nombrosos partits. Tots tenen matisos a oferir. Tots reblen el clau. I tots obliden que més enllà dels cercles d’afinitat més pròxima, el conjunt social no se sent atret per les singularitats ideològiques que matisen el corrent. I quan algú es presentava per brindar una actualització, ho feia amb una teoria dissenyada al laboratori institucional més secret, obra dels lampistes més anònims. Ningú no vol saber de la seua intel·ligència. Ni tan sols ell, mentre cuinava. Havia superat l’etapa de lectura voraç de pensadors que aspiren, sense èxit, a la incidència social. Tothom, com ell, només vol les solucions. No s’interessa per les procedències intel·lectuals de fàbrica.
Per això, nits després, al mateix escenari de la cuina, amb la ràdio de fons i amb la reflexió latent, pensava que potser la socialdemocràcia no ha mort. Però sovint sembla que vol suïcidar-se.
