“Cap llibre no s’escriu sense un repte, brutal i immediat”, escriu Nicole Brossard, en El desert malva (Lleonard Muntaner Editor), en l’excel·lent traducció d’Antoni Clapés. És el repte el que mou l’esforç, el que permet el sacrifici, aquella escalada per la cara nord de la muntanya. En El desert malva, Brossard porta a terme aquell desafiament de narrar una història des de diferents punts de vista, emprant distints pretexts: el manuscrit trobat, l’anàlisi d’aquest, la descripció d’un científic enigmàtic, la prosa poètica, la dada erudita. Però, per sobre de tot, s’alça un imponent exercici d’estil i un prodigiós homenatge al desert d’Arizona.
Perquè tot és estrany i bell en aquest desert malva de Brossard. L’ecosistema ho acull tot: l’amor lèsbic, la bomba atòmica, aquell motel de carretera amb una piscina freqüentada per senyoretes, la soledat de la carretera. Brossard ho va desgranant amb flashos literaris, profundament poètics, sense mostrar massa, cal que el lector ho vaja capint, assimilant, desvelant les claus d’aquell text trencaclosques, introduint-se en aquell territori hostil i superb, en aquelles extensions despoblades del desert, on afloren ací i allà iniciatives culturals com “aquell petit teatre perdut al fons de l’aridesa i de les dunes inexpugnables que, com un fruit insòlit retallat en l’horitzó, evocava aquesta gana d’espectacle que els éssers desenvolupen quan la nostàlgia aclapara l’esperit”.
El desert malva és un llibre polièdric i excepcionalment evocador d’aquesta nostàlgia. Les amants s’estimen d’amagatotis en un món esquerp i àrid, i d’alguna manera el desert és una mena de metàfora de tot plegat. De Brossard a Eva Baltassar la línia és clara, tot i que en la segona el desig eròtic és molt més explícit. En canvi, l’únic home que hi apareix, el científic que medita sobre fórmules matemàtiques (i que és una mena d’alter ego del físic Oppenheimer) s’entreté durant els llargs moments d’espera de la prova atòmica fullejant “una petita revista de colors carns i violacis”. La fulleja, no mira les cares, sols els cossos, els sexes. Sense poder concentrar-se perquè “la cendra, la sang, els crits, les boques formidables, clavades en el silenci de la nit, lluïen com cristalls en cadascuna de les seves neurones”.
I, tanmateix, el desert no sols és aquell espai despoblat on es realitzen aquelles proves atòmiques. Brossard ens el descriu en la seua noblesa, amb els cactus saguaros perfilant l’horitzó i els ocotillos amb ramells de flors vermelles, i amb “una papallona monarca que bat les ales sobre una flor d’acàcia”. L’escriptora introdueix la natura al seu llibre, com potents contrapunts a aquella història d’amor i de destrucció. I en un moment determinat escriu sobre unes plantes anomenades creosotis, i que quan plou impregnen el desert de la seua fortor, com a petroli. Aquestes plantes són famoses d’aquests deserts, perquè poden arribar a ser eviternes (com les oliveres de Josep Pla): es considera que el clon King, amb 11.700 anys, és un dels organismes més vells del món. En castellà li diuen “gobernadora”, i d’aquesta s’extreu la creosota, una substància que és com una mena de brea.
Quin bon treball de traducció ha fet Antoni Clapés! No era gens fàcil traslladar aquell gavadal de sentiments i imatges poètiques, d’una manera natural i saborosa. Sovint trobe a faltar en els nostres escriptors aquesta capacitat per a introduir els elements del paisatge. Ara que s’estilen novel·les amb contingut rural, d’urbanites que s’estableixen al camp i s’enfronten perplexos als rústics del lloc, sobta com d’inermes es troben al davant de la natura, la seua incapacitat per a descriure-la, per a moblar-la, i per sobre de tot, per a construir una veu genuïna on el paisatge no siga de cartró-pedra. Aquest és el repte, brutal i immediat, que tan bé ressol Nicole Brossard.
