El “me pilla muy lejos”, d’Íñigo Errejón, suposa una d’aquelles traïcions del subconscient que un polític arrossega damunt tota la vida. Interpel·lat per la suspensió dels cinc càrrecs electes catalans empresonats sota l’acusació de rebel·lió, el líder de Más País, una de les veus autoritzades de l’esquerra espanyola, despatxava l’assumpte amb quatre paraules tan senzilles com carregades de significat. Catalunya, els mitjans de l’estat per a reprimir l’independentisme, l’arbitrarietat judicial, la impunitat del sistema, els drets dels càrrecs electes, els vots de milers de persones que donaren suport als diputats afectats per la suspensió, la democràcia... Tot, segons confessió pròpia, li parava molt lluny; a massa distància, potser, del centre de l’univers que, com tothom sap, és Madrid.
L’exabrupte errejonià, extrapolable a tot l’espectre que hom identifica per inèrcia com a “esquerra espanyola”, simbolitza el gran error estratègic dels Podemos, Más País i companyia: assumir el discurs nacional de la dreta i la ultradreta a la recerca de no se sap quin vot i pensar que, en la batalla política, estan en una trinxera diferent que l’independentisme català o basc. Creure’s el “antes roja que rota”, al capdavall, i no comprendre que la dissolució de la democràcia que portem anys vivint als Països Catalans ja els està afectant també de ple. Niemöller style, com qui diu.
La suspensió de càrrecs electes catalans els parava lluny, com l’aplicació del 155 o la quantitat immensa de sentències repressives agafades amb pinces, fins que ho han acabat tastant en carn pròpia. La suspensió del fins ara diputat Alberto Rodríguez no és més que l’extensió al marc espanyol d’una manera d’actuar que portem anys patint a casa; ara començaran a dubtar, com a mínim, si realment l’assumpte els parava tan lluny.
La reacció d’una bona part de l’independentisme català ha estat, precisament, repicar la frase “em para molt lluny” que tan agosaradament va amollar Errejón. Una temptació lògica que, en el fons, esdevé també un error. L’estratègia de pensar que quelcom ens para lluny quan, en realitat, es tracta d’un problema compartit —en un espectre polític, en una classe social o en una col·lectivitat territorial— és només una victòria de la classe dominant, la qual aplica el “divide y vencerás” amb una eficàcia sorprenent i asfixiant.
Ens para lluny, pensen certs sectors del valencianisme hegemònic, quan veuen els atacs contra el català al Principat, les decisions judicials qüestionables o les condemnes a polítics independentistes per delictes carpetovetònics. Els para molt lluny, sí, fins que moltes de les decisions polítiques que es prenen des del Botànic, sobretot en matèries com Educació o la llengua pròpia, són aturades als jutjats. Quan les togues, en definitiva, governen per damunt dels vots, i això que al País Valencià no s’ha fet cap referèndum i seguim ofrenant noves glòries.
Ens para molt lluny, pensen els treballadors i treballadores d’una empresa, quan es negocia un nou conveni que respecta els drets laborals dels qui ja hi treballen i retalla sous i beneficis a les contractacions futures. Anys després, quan arriben els ERO, els primers que se’n van al carrer són els empleats amb conveni “de luxe” i, en el millor dels casos, finalment, tots acaben engolint-se les retallades pactades en principi per als altres, per aquells que els paraven tan i tan lluny.
Ens para molt lluny, pensàvem a Occident, quan ens arribaven notícies esparses i descontextualitzades de la misèria a l’Àfrica, a l’Índia o a Amèrica Llatina. O mentre Europa i els EUA feien apilament de vaccins contra el coronavirus. Després, però, lamentem l’extensió de noves variants als països superpoblats i sense atenció mèdica que acaben travessant fronteres, o bastim discursos ultradretans contra els immigrants que moren dia a dia per arribar a la riba mediterrània.
Ens para molt lluny, pensen els adults, aquells qui ja tenen un bon lloc de treball o pensen que l’únic problema és conservar les engrunes laborals de què gaudeixen, i menystenen l’atur juvenil i els problemes de les generacions més joves. Els para molt lluny, tot i que són els seus fills i nets o, si més no, els qui els han de pagar unes pensions que potser no arribaran mai.
I és que hi ha problemes que et paren molt lluny fins que un dia, sense adonar-te’n, sense saber ni com ni per què, els tens tan a prop que et cauen al damunt i t’esclafen: jovent sense esperança, tres quarts del planeta en la pobresa, pèrdua de drets laborals, dissolució progressiva de la democràcia, insolidaritat de classe...
Què farem quan tot plegat es consolide i el futur siga, simplement, un gran forat negre? Tant hi fa. Ens para molt lluny...
