L’ any 1964, el règim franquista va fer una sorollosa i omnipresent campanya, sobretot de cartells, amb el lema “25 años de paz”. Era una idea d’un jove i ambiciós Manuel Fraga, disposat a blanquejar fins allà on fos possible la imatge d’un règim encara molt negre. Nascut precisament d’un cop d’estat que havia desembocat en una guerra. Una campanya tan hàbil com mentidera. Hàbil, perquè jugava amb una realitat: feia vint-i-cinc anys que havia acabat formalment la guerra, amb el parte del cautivo y desarmado el ejército rojo, gravat en pedra a la façana de tants ajuntaments. La guerra va ser una carnisseria tan cruel, una ferida tan gran en el conjunt de la població, que el seu final era recordat amb alleujament gairebé per tothom fins i tot per als derrotats. Per dolent que fos, i ho prou que ho va ser, res del que arribés després no podia ser pitjor que els bombardejos a la població civil, les batalles de desgast com la de l’Ebre amb milers de morts (molts d’alls adolescents), l’omnipresència de la mort. La guerra era la concentració màxima de dolor. Vint-i-cinc anys de no guerra —en el sentit estricte del terme— eren percebuts com un mal menor al costat del mal major. El règim jugava doncs aquesta carta amb habilitat. Però la campanya tenia una falsedat de fons: el franquisme deia que celebrava els vint-i-cinc anys de pau, però el que celebrava eren els vint-i-cinc anys de la victòria. De la seva victòria. I no és igual celebrar la pau per a tothom que celebrar la victòria per a tu, que és la derrota per als altres.
La propaganda fraguista del franquisme venia com a pau el que era de fet no-guerra. I, certament, la no-guerra és millor que la guerra, però no és la pau. I es construeix d’una manera diferent que la pau. La construcció de la pau demana voluntat de resoldre els conflictes, aposta per la convivència, respecte a les persones, reconeixent el dolor causat. En canvi la celebració de la victòria el que fa és humiliar al vençut, presentar totes les seves accions i motius com a abominables, mentre es vanta amb orgull de totes les accions i motivacions pròpies (fins i tot quan algunes d’aquestes accions puguin ser a vegades les mateixes) i recordar en cada moment amb tota claredat qui ha guanyat i qui ha perdut. El règim franquista, nascut d’una victòria militar, el que intentava no era recosir la societat després de la guerra –això seria la pau- sinó perpetuar la seva victòria i maquillar les accions repressives que la mantenien. En l’onada de rebuig a la campanya “25 años de paz”, Raimon va escriure poc temps després la cançó “Sobre la pau” que desemmascarava l’ús fraudulent de la paraula: De vegades la pau no és més que això, una buida paraula per a no dir res. Per cert, un dels inicis de la campanya fraguista havia estat la presentació d’una cançó titulada “Paz” al Festival del Mediterrani a Barcelona. Però resulta que el vencedor del festival es decidia per votació popular. I hi va haver una cançó més votada que “Paz”, gràcies a una intencionada i discreta mobilització democràtica: “Se’n va anar”, cantada precisament per Raimon i Salomé. En català, per a la absoluta incomoditat de l’organització i del règim.
He recordat aquests dies aquella campanya del “25 años de paz” de l’any 1964, en veure les reaccions que ha provocat en sectors rellevants de l’opinió política i periodística espanyola de les declaracions d’Arnaldo Otegi en el desè aniversari del desarmament d’ETA en les que reconeixia i lamentava el dolor i el mal causat. A mi em van semblar unes declaracions de pau, perquè precisament el fonament de la pau —i de la convivència— és reconèixer el dolor dels altres. Si tothom afirma tant sols el propi dolor i no reconeix el dolor de l’altre, no hi ha camí per a pau. Si no s’assumeix la pròpia responsabilitat en el dolor aliè, no s’avança. Però aquestes declaracions, que em semblaven honestes i constructives, han estat rebudes per alguns sectors de l’opinió espanyola amb una agror extrema. Sectors que no reconeixen ni un gram del dolor que han causat, però troben sempre insuficient el reconeixement que fan els altres. I diuen, per tant, que no es pot comparar la naturalesa del que va fer ETA amb la naturalesa del que fa el GAL, posem per cas, com si hi hagués terrorisme bo i terrorisme dolent. ETA va ser vençuda, i importen poc els instruments que es van fer servir per a aquesta victòria. No cal fer-se més preguntes. Els vençuts han de demanar perdó per tot. Els vencedors no han de demanar perdó per res. Per a alguns, altra vegada, el desè aniversari del desarmament d’ETA no és una oportunitat per intentar construir la pau —sinònim de la convivència i la resolució dels conflictes de fons— sinó per celebrar una victòria. No volen la pau. Volen només celebrar la victòria. La seva.
