Sistema judicial en liquidació

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A algú podria fer-li certa gràcia recordar el vaticini sobre el futur de l'òrgan d'acció exterior de la Generalitat de Catalunya pronunciat per l'ex-vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría en plena campanya electoral del 21-D: "Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació", afirmava, tota sorneguera, en el context del mateix discurs en què va treure pit d'haver "escapçat" els lideratges independentistes.

La “gràcia” inicial que puguin sentir algunes persones en recordar aquest enunciat deixa pas a la preocupació, profunda, quan no directament a la desolació que sentim molts de nosaltres quatre anys després, en constatar que allò que està en liquidació no és ni l'acció exterior del Govern català ni els anhels de llibertat del poble de Catalunya. Allò que realment dona senyals inequívocs d'esgotament i d'agonia és un sistema judicial espanyol conjurat en dirigir-se cap al seu propi extermini.

Com podem interpretar, doncs, els darrers moviments de la judicatura espanyola? Ho deia el mateix ex-vicepresident Josep Costa en el dia de la seva detenció totalment irregular i absolutament il·legítima. Un dia que no era qualsevol dia, sinó el 27 d'octubre, essent per tant el quart aniversari d'ençà de la declaració d'independència, encara no revocada pel Parlament de Catalunya i únicament pendent d'activar.

Escrivia Josep Costa a les seves xarxes socials: “Mentre no es faci efectiva [la declaració d'independència], la repressió forma part del paisatge i cal que no ens distregui ni ens faci fer passes enrere”. Certament l'independentisme, en el seu conjunt (això és dirigents, però també simpatitzants; càrrecs electes i, naturalment, activistes; gent de tota mena i de tota condició), hem cursat un màster obligat i a marxes forçades en repressió, i és igualment cert que aquesta repressió dona fruits com la distracció i, sobretot, la desunió entre les diverses ànimes de l'independentisme català.

N'hem tingut noves mostres aquesta setmana en què hauríem d'haver-nos centrat no només en recordar el fil conductor que uneix l'1-O i el 27-O de 2017 amb l'avui, sinó també en reforçar estratègies i aliances. Per contra, hem viscut moments decebedors com el bloqueig de la reforma del reglament del Parlament de Catalunya, que té per objectiu blindar la presumpció d'innocència –per als desmemoriats, un dret fonamental bàsic.

Em refereixo, és clar, al polèmic article 25.4 que, com sostenen els lletrats (gens sospitosos fins ara d'interpretar les lleis a favor del trencament de la unitat d'Espanya o de la insubordinació de les cambres dites “autonòmiques” envers òrgans de rang superior), implica una suspensió de l’exercici del dret fonamental de participació política que, a parer seu, presenta dubtes seriosos de constitucionalitat en relació a l'aspecte citat de la presumpció d’innocència. Obert aquest meló, tant Esquerra Republicana com la CUP s'han afanyat a tombar-ho perquè ho han llegit tal i com voldria l'amo de Madrid: com un moviment estratègic únicament destinat a blindar la presidenta Borràs. Insisteixo, la paraula és decebedor.

El segon episodi distorsionador d'aquesta setmana “d'aniversari anòmal” ha estat, com deia, la detenció i posterior posada en llibertat de Josep Costa. Detenció que, recordem-ho, s'ha practicat per ordre de la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Maria Eugènia Alegret, al·legant que Costa no s’havia presentat a declarar el 15 de setembre passat. La imatge ha estat dantesca, però en relació a aquesta qüestió cal veure-hi brots verds importantíssims: la dignitat de l'ex-vicepresident, la seva determinació expressada posteriorment en la seva voluntat de querellar-se (per mandra que li faci, que ho entenc) contra Alegret.

Tot allò que us relaciono no són més que senyals inequívocs d'un sistema judicial espanyol, aquest sí, en autèntica liquidació de tot principi moral. Llàstima que la seva acció faci pòsit i tot sovint ens allunyi dels objectius col·lectius que van cristal·litzar en la declaració d'ara fa quatre anys. No fa tant de temps, d'això: ens cal recuperar-ne el tremp.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Lluís Puig
Lluís Puig

Conseller de Cultura a l'exili i diputat al Parlament de Catalunya