Balears: economia d'hotel i societat de cambrers

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa quatre anys, quan la crisi colpejava durament, a la Palma antiga s'obrien nous hotels, petits. Hotels boutique, els varen dir. Creen feina, digueren. Primer van ser mitja dotzena, després una... i ara ja són prop de trenta. I espera't. Més tard vingueren els souvenirs i les gelateries. Creen feina, seguien dient. I ara és el torn dels bars. N'hi de tots tipus, condició i per tot se n'obrin de nous cada dia, en especial al nucli històric de la capital. I creen feina, diuen.

Els preus dels lloguers dels locals comercials s'han disparat a l'alça però així i tot sempre hi ha qualcú disposat a arriscar els doblers per posar un bar. Com passa amb els esclata-sangs a la tardor -quan n'hi havia, és clar, perquè ara ja fa tres anys que ben pocs se'n troben- pareixen sorgir per generació espontània sota l'ombra de la resta de negocis turístics. El centre antic de la capital mallorquina n'està tan farcida, n'hi ha tants i tants, i de tants de tipus, que amb justícia es pot dir que Palma s'està convertint en una ciutat bar.

No és una anècdota local, sinó una categoria econòmica general que defineix per extensió tota una societat. Alguns economistes parlen de "l'economia d'hotel" que s'estaria ensenyorint d'amples zones costaneres mediterrànies, marcades per la dedicació gairebé exclusiva als serveis turístics i caracteritzades laboralment per poques rendes altes i moltíssimes de baixes o molt baixes. Una "societat de cambrers" s'ha qualificat, críticament. Una definició molt ajustada perquè la de cambrer és la feina que es crea a Palma, Mallorca, Eivissa... Això sí, en general mal pagada.

La societat illenca -amb l'excepció, encara, de Menorca- és el paradigma d'aquesta nova categorització laboral-econòmica. Poca gent ben pagada, els que estan a dalt de tot de la piràmide de sous, i la immensa majoria escassament retribuïda, essent possible que a pesar de tenir feina en alguns casos ocorri -tal com denuncien, per exemple, i amb raó, els sindicats antigament anomenats de classe- que la persona en qüestió, i amb ella la seva família, si en té, caigui en una situació de pobresa no merament estadística, arribant, en els casos més greus, a tenir problemes per alimentar-se. Una amiga meva, mestre, en deia fa poc que no són casos aïllats, que a la seva escola quan alguns dels nins es posen massa revoltosos l'amenaça que no falla mai, i que fa que tornin a fer bonda ipso facto, és que no quedaran aquell dia al menjador escolar (amenaça, val a dir-ho, mai executada, per descomptat). Per què? Ja s'ho imaginaran, vostès, a ben segur. En efecte, perquè a l'escola mengen prou i bé i a ca seva no. Idò això passa a moltes famílies, a pesar que un o els dos adults facin feina.

La meva àvia solia dir que "no hi ha temps que no torni". Tenia raó. Ara fa 123 anys s'implantà a Mallorca, a Manacor exactament, el Pa de Sant Antoni, l'almoina en forma de tros de pa que es donava a cada pobre que s'acostava a demanar-ne a una l'església determinada, davant de la qual es formaven llargues coes. Avui, quasi un segle i quart després, el Pa de Sant Antoni -tot i que ara no és només pa, afortunadament- se segueix repartint cada dia, al Caputxins de Palma, i hi ha coes. És ver, són realitats molt allunyades en el temps i molt diferents -la pobresa d'aleshores i la d'ara no es poden comparar- malgrat compartir el nom. Però fa feredat veure que encara, més d'una centúria després, és necessària la caritat.

Aquest és el futur cap el qual anam directes, el passat. O ja hi estam instal·lats i és el present. En qualsevol cas, una vergonya marcada per l'existència massiva de feina, sí, però de baixa qualificació i extremadament mal pagada amb bosses de pobresa en absolut anecdòtiques. És l'essència de l'economia "d'hotel" pròpia d'una societat que cada cop depèn més d'aquest turisme massiu que explota els recursos naturals, de tots, de forma intensiva en benefici particular exagerat d'uns pocs a canvi de les miques de pa que, en forma de contractes-fems, és el que queda per a la majoria.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Miquel Payeras
Miquel Payeras

Periodista d'EL TEMPS.