Per més obvia que ens puga semblar la resposta, aquesta no està exempta d’argumentacions de pes. Ens bastarà amb un exemple. El passat 30 de juliol vam conèixer la sentència de la primera peça del Cas IVAM (Institut Valencià d’Art Modern). En la banqueta va seure tota una dècada de corrupció. Els fets provats són fem i vergonya d’una època i una forma de fer (desfer) política, la del Partit Popular d’Eduardo Zaplana i Francisco Camps. En resum: Consuelo Císcar va dirigir l’IVAM entre 2004 i 2014. Durant aqust temps va posar el museu al servei del seu fill artista, Rablaci (acrònim de Rafael Blasco Ciscar), és a dir, 143.883€, com a mínim, per a què exposés per 11 països, del Japó a República Dominicana. I tot això sense haver finalitzat la carrera de Belles Arts. A més, les empreses de transport d’Enrique Bienvenido Martínez van obtindre un benefici fraudulent de 3,7 milions, fruit de nombrosos contractes públics, a canvi de traslladar l’obra de Rablaci i, de pas, abonar els viatges de la pròpia Ciscar i el marit, Rafael Blasco (que res tenia a veure amb l’IVAM) a preus de transport d’obres de Velázquez, en vols en primera classe i hotels de cinc estreles a Lisboa, Santo Domingo o Bangalore, per esmentar només algunes ciutats.
I quin va ser el càstig per aquests delictes tan clars de prevaricació i malversació? Un any i mig de presó per a Císcar i 75.000€ de responsabilitat civil, una ínfima part de tot els diners dilapidats, a repartir entre tres condemnats. Tot això sense la celebració de cap vista, ja que Fiscalia i Generalitat van pactar amb les defenses unes conformitats de la pena tan irrisòries. Punt i final. Sentència ferma. I ho és perquè l’acusació popular, que deuria haver fet de contrapès, es va retirar a l’últim moment. Una acusació popular en mans d’Acción Cívica, entitat personalista dirigida per l’escriptor i advocat Antonio Penadés. Entre les raons de la marxa enrere és que hi havia molta càrrega emocional, la presència del fill i que no estaven a gust acusant. I, sobretot, perquè la Fiscalia havia decidit pactar. “Sense estridències i al servei sempre de la Fiscalia Anticorrupció”, destaca la filosofia d’aquesta entitat al web. Per tant, si la Fiscalia pacta, Penadés es plega.
Cosa contrària va passar el gener de 2014, quan Penadés va exercir l’acusació popular en la primera peça del cas Blasco. Indignat per la purulència que va suposar desviar diners de la Cooperació a una trama corrupta i per la tebior, aleshores, de la Coordinadora Valenciana d’ONGD (CVONGD), Penadés, colze a colze amb el fiscal Vicente Torres, va arraconar els llavors conseller del ram, Rafael Blasco, i la seua cúpula. Però quan, de cara a la segona peça del mateix cas, Torres va decidir pactar amb Blasco i la resta d’acusats, tot i que érem davant de delictes més greus i perllongats en el temps, Penadés va ajocar el cap. I amb gust. Per què Torres va decidir pactar penes ínfimes i responsabilitats civils per béns que ja estaven embargats per la primera peça? Potser algun dia resoldrem el misteri.
Sort que la CVONGD va tensar les regnes i va contractar el penalista Raúl Vidal que, malgrat tot tipus d’amenaces i extorsions de les defenses, així com de les pressions de Torres per capitular, va empentar la Generalitat Valenciana a no pactar i va possibilitar la celebració del judici, que, contràriament als seus esforços, va desembocar en una sentència decebedora, de fet més tova que els propis acords de Torres amb els acusats. Una sentència que sembla pròpia d’enemics de la figura de l’acusació popular (que n’hi ha, i molts). Durant la vista van ser evidents les molèsties de temps i de densitat de continguts que van suposar a la molt conservadora Esther Rojo, ara presidenta de l’Audiència de València, i a José Antonio Mora Alarcón, mesos després designat president de la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència Nacional. Premis immerescuts per “una sentència tècnicament molt fluixa”, segons el parer, fins i tot, d’alguns advocats de les defenses.
La darrera esperança és que, gràcies a que hi ha una acusació popular a qui no l’importen les “estridències” i que no es considera un apèndix de la Fiscalia, s’ha recorregut la sentència i serà el Tribunal Suprem qui decidirà sobre el recorregut d’un cas que ens hauria de fer reflexionar sobre molts aspectes: la qualitat de la nostra judicatura, les inèrcies d’economia processal de la Fiscalia i la figura de l’acusació popular, sovint injuriada, amenaçada per poder fàctics i, de tant en tant, assumida per entitats que, com Acción Cívica, no entenen tota la dimensió com a instrument en defensa dels interessos col·lectius enfront poders judicials malauradament polititzats.
