Oriol Junqueras va tornar a l'Autònoma, a una aula, a fer classe. L'Aula 501 es va quedar petita i des dels finestrals, de fora estant, els estudiants seguien amatents el verb erudit d’un home que quan parla sedueix perquè és pou un de saviesa i coneixement. Si l'assistència habitual a classe fos la que va provocar Junqueras, l'Autònoma seria el temple del saber sense parangó.
Hi ha noms que brillen amb llum pròpia. Junqueras, sens dubte, és un d'aquests. A la Facultat. Però també a la societat i, en particular, al si de l'independentisme. Hi ha un abans i un després. Carod-Rovira –amb mestres com Joan-Manuel Tresserras– va ser un gran teòric i a imatge i semblança de l'Scotish Nacional Party (SNP) va dur ERC a definir-se amb claredat en l'eix social, recuperant l'esperit de l'ERC de Macià i Companys. Lluny del ‘de dretes, ni esquerres, Catalunya’, que també és el gran aprenentatge de l’SNP que no va guanyar fins que no va ser capaç d’abraçar desacomplexadament la socialdemocràcia i lligar drets socials i nacionals per disputar les urbs al Partit Laborista.
A Catalunya, qui va materialitzar aquell canvi de paradigma, qui va passar de la teoria als fets, va ser Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts derrotant i conquerint un feu històric del PSC. Va assenyalar un camí i fer viable el que semblava inexpugnable. També és Junqueras l'artífex de la irrupció de Gabriel Rufián, aigua beneïda per a l’independentisme que vol ser hegemònic i homogeni territorialment. La seva darrera intervenció en una comissió d'investigació, ara interrogant Villarejo, és tan sucosa que queda per a la posteritat. Les hormones reials. Ningú com Rufián és capaç, un dia i un altre, d’arrancar declaracions com aquelles. Curiosament, o no, Rufián també és un adversari a batre de l'esverament, del neoindependentisme en permanent refundació i centrifugació.
Avui, ERC li deu tant a Junqueras que li ho deu tot. I, de vegades, els republicans no en són prou conscients de tot el que el líder d’ERC representa. Per això mateix és l’adversari a batre, i ho és des de 2012, de manera inequívoca, quan fa trontollar les hegemonies existents des de 1980. La fortalesa que Oriol Junqueras projectava era el malson de CiU. Però també del PSC, que observava atònit com Junqueras li arrabassava un feu del Baix Llobregat que semblava un fortí. I si bé una flor no fa estiu, és l’espurna d’esperança.
No és casualitat que avui la sociovergència hagi revifat amb tanta energia al Baix Llobregat (o a ciutats com ara Sabadell) amb Junts fent el galdós però lucratiu paper de crossa del PSC. Mai abans no s'havien produït tants acords de Govern entre socialistes i neoconvergents. Mai. Flac servei al país i a la causa de la llibertat.
La veritat sigui dita: quan el PSC ha començat a veure les orelles al llop, ha trobat la incondicional col·laboració de Junts (per Catalunya?) com a antídot per mantenir els seus feus metropolitans.
Els socialistes saben que Junts no els fa ni pessigolles a la regió metropolitana. Junts hi és residual, tant que ja ni existeixen a consistoris com el de l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Cornellà o Viladecans.
Junqueras, i tot el que representa, és l'única amenaça al poder territorial del PSC al Baix Llobregat. L'única mentre l’univers del No surrender fa aigües, genera indiferència en el millor dels casos, quan no passa amb més pena que glòria. La proposta política dels que fan de la gesticulació majestàtica el seu modus operandi és tan estèril com, sovint, contraproduent. Tant és així que, amb la revàlida de la sociovergència metropolitana, la dreta nacionalista s’erigeix com un dels principals esculls per guanyar una majoria política i social, que necessàriament passa per fer trontollar les majories absolutes del Partit Socialista i posar així en qüestió el seu poder territorial metropolità. Just el contrari que fa el centredreta nacionalista, que treballa sense rubor per evitar l'alternança republicana, fent així el caldo gros al PSC. I, com a conseqüència, al país que se'n vol sortir i que necessita una àmplia majoria per guanyar.
L'ERC que vol Junqueras és aquella capaç d’aglutinar des del marxista Joan Tardà a un hereu de Carrasco i Formiguera com Joan Capdevila, des d’un noi del Fondo de Santako com Gabriel Rufian a la vigatana Marta Rovira.
Il Professore, l'home que connectava una barriada de Sant Vicenç dels Horts amb el Liceu italià, va tornar a adreçar-se als alumnes de l'Autònoma, i fent-ho va tornar a la seva vocació pedagògica, però sobretot a dir alt i clar que hi ha un independentisme que vol guanyar (no pas protagonitzar cap derrota èpica), que vol ser i és hereu de tantes lluites socials i nacionals que es deu al país i al conjunt de la seva gent. De tota.
