Aquesta setmana s’ha recordat el desè aniversari de l'extinció d'ETA, anunciada per la mateixa organització armada. Aquell comunicat va generar desconfiança en molts actors de la política. Una desconfiança justificada, en molts casos, atès que l’organització no acostumava a respectar les treves establertes pels seus mateixos militants. Però la desconfiança, en molts altres casos, responia i respon, encara, a l’interès d’un determinat sector de la política espanyola a qui l’activitat d'ETA, tot i la tragèdia que provocava, li donava certs rèdits polítics. Uns rèdits als quals alguns no estan disposats a renunciar, encara que siga a còpia de mentides, falsedats i tergiversacions.
Quede clar, i no vull deixar de dir-ho, que ETA representa, si més no des que va acabar el franquisme, un dels capítols més grisos de la història recent d’Europa. I també que el terrorisme d’Estat, més descarat o més discret en segons quines ocasions, tampoc no va contribuir a fer desaparèixer ETA. De fet, aquesta no va ser mai la intenció del GAL ni d’altres organitzacions similars, que tenien com a objectiu atemorir la dissidència política, exercira o no l’activitat armada. Perquè el terrorisme d’Estat no només ha actuat contra les organitzacions armades, sinó que també n'hi va haver víctimes que mai no van tocar una arma ni van tindre la intenció de fer-ho.
Malgrat aquesta evidència, el PSOE, a través de Ramón Jáuregui, ja s’ha encarregat de deixar clar que per a ells no és equiparable la violència d’ETA a la del GAL. Però hi ha qui encara va més enllà. La dreta espanyola ha tornat a assumir la realitat, tal com ha fet tantes altres vegades, per bé que la dissolució d’ETA siga un fet constatable. Després de l’argument que «sense armes es podria parlar de tot», que es va demostrar fals, va vindre l’etapa en què imperava la tesi que «si no hi ha violència, cal fer veure que continua existint». És així com la dreta espanyola, sense ETA, ha mirat de dibuixar un conflicte inexistent a Catalunya, on s’ha arribat a parlar en reiterades ocasions de la kale borroka dels CDR, del colp d’Estat del 6 de setembre al Parlament, del tumult del 20 de setembre o de la rebel·lió de l’1 d’octubre. Un relat fals que fins i tot neguen, portes endins, molts militants del PP que coneixen Catalunya, però que s'ha fet molt creïble arreu de l'Estat.
El final d’ETA, la dissolució de l'organització, sempre ha estat contestada amb incredulitat des del PP, neguitós pel fet que l'extinció de la banda armada es va gestar amb un Govern socialista a la Moncloa, hàbil a l'hora de dur a terme les negociacions pertinents. I pel fet, també, que l’altra gran raó de la desaparició d’ETA va ser la manca de suport de l'organització a Euskal Herria, i no l’exercici de la força bruta amb què Jaime Mayor Oreja i tants altres creien que els seus enemics polítics quedarien, de manera fulminant, captius i desarmats. No ha sigut, per tant, la Guàrdia Civil, ni la llei de partits, ni el tancament de mitjans de comunicació, ni aquella persecució basada en la premissa de "tot és ETA" el que va acabar amb l'organització, sinó la constatació que l'activitat armada, en el segle XXI, no compta amb suport popular ni tampoc té cap sentit.
Deu anys després de la fi d’ETA, la dreta espanyola, com calia esperar, no dona cap valor al reconeixement del dany causat per part dels dirigents de l’esquerra abertzale. Les raons d’aquesta negació podrien arribar a ser comprensibles si es posa damunt la taula el drama humà generat per ETA. Però tot fa pensar que la dreta espanyola, amb la seua actitud tradicional, no admetrà mai que el conflicte, per sort, ja s’ha acabat a Euskal Herria. I tot i que encara hi ha episodis que no ajuden a cicatritzar ferides, com per exemple els homenatges a exmilitants d’ETA, el cert és que fa dues dècades, qualsevol basc o basca hauria signat un desenllaç com el que s’ha produït. Si més no, en termes d'estricta convivència política.
Davant de tot això, el final d’ETA ha fet constatar tres coses. Una, que la dreta espanyola se sent molt més còmoda amb violència a la contra, real o imaginada, per legitimar el seu projecte nacionalista. L’altra, que la fi d’ETA ha marginat electoralment la dreta espanyola al País Basc, que en els moments de més tensió es disputava l’accés a la lehendakaritza –Mayor Oreja es va quedar a sis escons de ser investit el 2001– i que ara vaga pel Parlament basc amb set diputats –sis del PP i un de Vox– de 75. I tercer, i molt més important, que és admirable la valentia i la determinació amb què algunes víctimes d’ETA, moltes d’elles silenciades per molts mitjans, afronten aquest conflicte amb la voluntat de resoldre’l i de consolidar la pau, en comptes de ressuscitar-lo amb l’empenta dels polítics més interessats. És per tota aquesta gent, sobretot, que la pau paga la pena i que caldrà seguir treballant per preservar-la i per millorar-la, davant dels qui només volen desestabilitzar-la per simple interès polític.
