He assistit a la representació de Música empresonada, al monestir de Sant Miquel dels Reis, al bell mig de l’horta de València. Toni Tordera i Pasqual Pastor han creat un bonic homenatge a tots els músics republicans represaliats entre aquells murs, i ho han fet amb una escenografia tan solemne i brillant que al públic li costava contenir-se i no interrompre el curs del relat amb els aplaudiments. Feia temps que no sentia tanta emoció, i mentre la banda de música Rascanya, a càrrec del mestre Chapa, interpretava obres d’alguns dels compositors que hi foren presos, he pensat en la profunditat d’aquell tribut, en la restitució de la dignitat de tantes persones silenciades, si no assassinades al mur de Paterna. I també he pensat que aquella obra es podria dur per bona part de les presons d’Espanya (per descomptat a la Modelo de València, on també hi hagué banda de música formada per reclusos), i que aquella manera de presentar la història permetia arribar ben lluny en la consciència col·lectiva.
Fa uns anys, vaig prologar el llibre Un país en gris i negre de l’historiador Juan Luis Porcar, sobre la repressió franquista a Castelló de la Plana. Entre les moltes escenes estremidores que relata Porcar, una em va colpir profundament, tant que la vaig introduir en la meua novel·la La sega: quan un condemnat a mort és conduït cap al camp d’afusellament i canta a crit pelat l’Adeu a la vida de Tosca. També en Música empresonada un dels reus interpreta emocionataquesta ària de Puccini, en el pati del monestir-presó, en un dels moments més emotius de l’obra. I tot seguit es llegeixen les cartes de comiat dels músics-presos a les seues famílies, que també contenen una musicalitat peculiar, com si aquella expressió oral s’imbricara amb les notes de les peces.
La jove periodista Andrea Morell explicava en un article publicat a #ElMur (una iniciativa sobre memòria històrica que dirigeix el professor Carlos López-Olano), que Gloria Morell, una tia-àvia seua, va estar tancada a la presó de dones de València, purgant les seues idees republicanes. Com que era professora de música, l’obligaven a tocar el piano durant la missa diària, i amb aquella imposició hi havia també un evident desig de redoblar el càstig, d’incidir en la humiliació, de doblegar la seua resistència. Gloria Morell sempre que podia introduïa en el repertori religiós algunes notes de La jove guàrdia, l’himne de les Joventuts Comunistes. I, d’aquesta manera, en la capella de la presó, al davant de les seues companyes, la jove pianista es redimia de tanta brutalitat. De segur que allò fou un lenitiu per al seu orgull, durant els llargs anys que va passar entre reixes, fins que va arribar l’indult. I un record també per al seu marit, el prestigiós metge Fernando Pérez Martí, que va morir afusellat al mur de Paterna, només acabada la guerra. Una peripècia tràgica que l’investigador Lluís Sevilla ha recollit en un emotiu article, Fernando Pérez Martí: un republicà al servei del bé comú, en obert en la xarxa.
Pensava en tot això, mentre Música empresonada sonava en el claustre de la presó de sant Miquel dels Reis. Quin record més bell dels músics republicans José Moreno Gans, Rafael Rodríguez Albert, Felipe Belda, Àngel Bernat, Abel Mus, Carlos Palacio i Vicent Garcés Queralt! Quin virtuosisme el d’alguns intèrprets solistes, com ara el de la jove violinista Laura Pastor! Toni Tordera i Pasqual Pastor han aconseguit enfilar música i paraules, amb naturalitat i rigor. Sobta que més de setanta anys després de tot allò, encara siga tan necessària aquesta recuperació del nostre passat. Aquella música alliberada del terror dels temps.
