Aquesta setmana Arnaldo Otegi, coordinador general d’EH Bildu, ha pronunciat unes sentides paraules amb motiu del desè aniversari de la Conferència d’Aiete. Aquella trobada del 2011 va reunir personalitats internacionals de la talla de Kofi Annan –exsecretari general de l’ONU-, Gro Harlem Brundtland –exprimera ministra de Noruega- i Bertie Ahern –exprimer ministre d’Irlanda- amb la voluntat de preparar el camí per l’arribada de la pau al País Basc. Tres dies després de la reunió, ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada, reivindicant en un comunicat el seu compromís “clar, ferm i definitiu” amb les vies de lluita estrictament pacífiques.
Otegi, que ha tingut un paper cabdal en aquest procés difícil, ha aconseguit trescar un camí ple de rocs i de bardisses, amb un perill constant d’ensopegar, i ho ha fet amb la suficient habilitat per no deixar ningú enrere. Havia de ser ell qui durant la commemoració tingués l’honor de llegir el manifest, titulat “Declaració del Divuit d’Octubre”, en el qual hi havia uns mots dirigits a les víctimes d’ETA: “Volem traslladar-los la nostra pena i dolor pel sofriment patit. Sentim el seu dolor i des d’aquest sentiment sincer afirmem que mai no s’havia d’haver produït,. A ningú pot satisfer que succeís tot allò, ni que s’hagués prolongat tant en el temps”.
L’abril del 2018 l’organització armada ETA havia difós un comunicat reconeixent el “mal causat”: “Som conscients que en aquest llarg període de lluita armada hem provocat molt dolor, inclosos molts perjudicis que no tenen solució. Volem mostrar respecte als morts, els ferits i les víctimes. Ho sentim de veritat”. Per arribar a aquest punt de no retorn, hi havia hagut d’haver, per força, una lluita contra les reticències i suspicàcies internes i les provocacions constants externes, que no han estat poques.
L’exercici de contrició d’un dels bàndols del conflicte no ha trobat una rèplica a l’altra banda. Rafael Vera, el secretari d’Estat condemnat per segrest i per finançar el terrorisme del GAL, s’ha negat diverses vegades a demanar perdó per la seva contribució a l’espiral de violència i odi. Encara aquesta setmana tant Pablo Iglesias com Arnaldo Otegi han interpel·lat a Felipe González perquè assumeixi la seva responsabilitat com a líder d’un govern que va practicar la guerra bruta. El silenci és la resposta més previsible. Anys enrere aquesta petició no només es feia des de l’esquerra i l’independentisme. El 2007 Jorge Fernández Díaz, molt abans de ser ministre de l’Interior, havia exigit al ministre socialista Mariano Fernández Bermejo que entonés el mea culpa pel terrorisme d’estat. És clar que era només una maniobra electoralista.
Segur que rere el canvi de rumb de l’independentisme basc hi ha conviccions sinceres i la creença que la via democràtica és l’única acceptable en el nostre context europeu i occidental. Però volent-ho o no, el procés de pau també haurà servit per fer caure moltes caretes. Tots recordem aquell discurs que deia que sense violència i des del penediment es podia parlar de tot. Sense anar més lluny, el pepero valencià González Pons repetia l’any 2011 a Canal 9 que “fins que ETA no abandoni el terrorisme, demani perdó a les víctimes i lliuri totes les armes, no hi ha res a parlar”. Resulta que ja ha succeït i encara no s’ha trobat el moment oportú per iniciar cap conversa. No només això, sinó que els mateixos populars ara tracten de “pura hipocresia” qualsevol mostra de penediment: sembla que els era més fàcil l’immobilisme en un context de violència.
Paral·lelament, a Catalunya la realitat basca no pot deixar de mesclar-se amb les batusses polítiques autòctones. Una part de l’independentisme català comença a utilitzar les seves tribunes d’opinió per assenyalar Otegi com a il·lús, incoherent i tou per demanar obrir un diàleg sense condicions ni terminis. Curiosament qui ho fomenta són aquells que, havent canviat reiteradament de marca, abans no s’estaven de donar suport al Congrés a la llei de partits i a altres mesures repressives greument nocives per a l’independentisme basc. La vida dóna moltes voltes i, avui, es poden fer massa paral·lelismes entre l’actitud de Bildu i la dels republicans catalans i la temptació de fotre-hi cullerada és gran. Afortunadament, ningú no es pot creure que la situació basca hagi empitjorat amb el convenciment d’Otegi per assolir la pau, ni que això hagi allunyat Euskal Herria de la independència.
