Les recents declaracions de Toni Cantó afirmant que els colonitzadors espanyols portaren la pau a Amèrica representen una demencial percepció de la història. I, tanmateix, tot i que Cantó ho ha plantejat d'una manera molt descarnada, parlant de canibalisme i d'altres coses semblants, en el fons molts espanyols pensen semblant. És a dir, pensen que la seua cultura (en aquest cas, castellana i cristiana), constitueix un valor de tal magnitud que imposar-la als “salvatges” estava plenament justificat. D’aquesta manera, en cap moment contemplen el mal que varen fer als pobles indígenes, ni les terribles conseqüències que va significar l'arribada dels europeus. Tot allò que Fray Bartolomé de las Casas va resumir en la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, on denunciava de manera espaordidora els abusos de la colonització espanyola. I que va significar l’inici de la justificada Leyenda Negra.
Certament, en el passat, la colonització per part dels estats europeus de territoris d'ultramar es considerava un fet natural i legítim. Exploradors com James Cook o Louis Antoine de Bougainville narraren amb meticulositat les seues descobertes, i com prenien possessió de noves terres en nom dels seus regnes. No obstant això, Denis Diderot, en el Suplement del viatge de Bougainville, ja va exposar la perversió d'aquella mirada occidental, aquella absurditat d'arribar a un territori habitat per pobles indígenes i proclamar que aquella terra era seua. En aquest llibret extraordinari, escrit en forma de diàleg, Diderot denunciava els occidentals de desnaturalitzar les tribus indígenes, de despertar en elles l'enveja i la rivalitat, de violar la seua llibertat, d'apoderar-se dels seus bens, de no respectar-los com ells els havien respectat. En definitiva, acusava els occidentals "d'enverinar el món".
La mirada de Diderot és prodigiosament moderna. I més perquè el seu al·legat anti-colonitzador es va produir en un temps on s'estava iniciant la conquesta de bona part del món. Els colons nord-americans exterminaren al voltant de sis-centes tribus de pèl-roges i a Austràlia el genocidi encara fou major, i d'aquelles tribus aborígens en molts casos sols sobreviu la toponímia, paraules que ningú no sap ja què signifiquen. Per tant, apel·lar a l’evangelització dels indígenes com a lenitiu de la brutal colonització resulta absolutament oprobiós. Com també escrivia Diderot, en el seu Saló de 1763: “Mai una religió ha estat tan fecunda en crims com el cristianisme; des de l’assassinat d’Abel fins al suplici dels Calas, no hi ha ni una línia de la seua història que no siga sanguinolenta.”. Una idea que comparteix Nohal Yuval Harari en Sapiens, on deixa caure aquesta afirmació demolidora: “Algunes religions, com el cristianisme i el nazisme, han matat milions de persones a causa d’un odi violent”. Si Toni Cantó, en la seua famosa al·locució, al·ludia als sacrificis humans dels indígenes amerindis, això és peccata minuta comparat amb el genocidi portat a terme pels cristians en aquells mateixos territoris.
Per tot això, és tan impropi que el director de la Oficina del Español faça aquesta mena de declaracions. Imagine que molts indígenes llatinoamericans, en sentir Toni Cantó, hauran tingut la temptació de renegar del seu castellà, imposat a sang i foc sobre la seua llengua vernacla. I, d'aquesta manera, es produeix la curiosa paradoxa de què qui hauria de promocionar la llengua espanyola incita a abandonar-la. Cosa que tampoc no sorprèn massa: comptat i debatut, tots sabem que en aquest cas l’espanyol és el de menys.
