Quan cerques el carrer Joan Fuster de València al GPS, l’aparell t’envia a Norman Bethune, una via paral·lela que ha esdevingut l’aparcament natural del barri. Té lògica: la part més visible de Joan Fuster, un dels carrerons que travessen el grup residencial Antonio Rueda, és un atzucac on només hi poden accedir vehicles autoritzats.
L’escriptor no ha tingut sort. El seu carrer no té números senars perquè és la paret de darrere d’un edifici; a la banda parella, en canvi, hi ha tres portes (la 8, la 6 i, ben allunyada, quasi a tocar de Músic Ayllón, la 4). El carrer està partit per una mena d’herbassar —jardí, en diuen— amb un trapa trencada que deixa veure una boca de reg negada d’aigua estancada i algunes mosques. Un cartell avisa que els gossos no hi poden defecar. En terra, les branques mortes gaudeixen de la il·lusió de la vida quan el ventijol fa voleiar les fulles pansides.
El grup Antonio Rueda és una mola trapezoidal formada per uns mil habitatges socials del Chaparral, un racó del barri de les Tres Forques en lluita permanent contra la degradació. Els cinc blocs d’edificis grisencs conformen un laberint que, des dels 60, protagonitza la morfologia particular de la zona amb un nomenclàtor de regust falangista fins fa només quatre anys. L’Ajuntament de València, en la seua reformulació de carrers de 2017, va decidir que una d’aquelles vies —discreta, si es vol; irrellevant, en realitat— era la idònia per dur el nom de l’assagista de Sueca.
Joan Fuster, com la resta de carrerons que teixeixen la malla del “grupo”, proporcionen multitud de racons mal il·luminats als baixos dels edificis que el jovent esprem al màxim: botellots a les fosques, núvols de marihuana i mans tremoloses que grapegen per primer cop la carn aliena, en una imatge més estellesiana que no pas fusteriana. Es palesa també per les pintades amb poca traça que decoren les parets, entre taques de rovell i humitat, i pel garbuix de cables que recorren les façanes i moren en uns fanals esmorteïts i vandalitzats.
La plaça Beatriu Civera resulta, en canvi, més colpidora per la seua banda sonora. En aquest racó de Sant Isidre, a l’extrem sud de la ciutat, pots escoltar com combina el grinyolar del metro amb el brunzir apocalíptic dels avions que ja han iniciat l’aterratge a Manises. Li diuen “plaça”, però, en realitat, és una mena de lletra U invertida formada per tres carrerons de vianants que circumden l’escola del barri i que els veïns també fan servir de pàrquing il·legal; quatre edificis esparsos i un parell de baixos comercials d’atractiu escàs conformen l’enclavament dedicat a l’escriptora.
Si hom agafa el cotxe per anar des d’ací fins al carrer dedicat a l’escultor Andreu Alfaro, una altra de les noves vies de 2017, serà excretat pels budells de València cap a la V-30. Per una d’eixes eixides amb regust de polígon industrial, reixes cremades pel sol i restes d’arbusts que, més que decorar el pas, recorden que allò és una de les fronteres mal rematades de la ciutat. Com una cicatriu infectada o un sargit maldestre. Quan hom torna a la civilització, travessa la Ciutat Fallera, a l’extrem nord de València, tot seguint el carrer del Foc, un eixam d’edificis escrostonats on la roba estesa als balcons esdevé la bandera de la classe obrera; el destí final és Benicalap, on Andreu Alfaro dona nom al confí del barri. Hi trobem l’entrada menys transitada del parc, uns quants atzucacs poc recomanables i la cridòria llunyana del poliesportiu. “Árbitro, coño, que no le ha hecho ná... ¡Va p’arriba!”. Un cul-de-sac en tota regla. El dibuix d’un penis gegant amb els ous peluts era, possiblement, el més destacat de la zona que, tot i haver sigut esborrat, ha quedat immortalitzat al Google Maps. Justícia poètica, potser.
Aquests són tres dels carrers dedicats per l’Ajuntament de València a dos homenots i una donassa. Sense publicitat, amb prou de pena i gens de glòria. Allunyats del centre concorregut de l’urbs i sense perill d’arribar a ser qualsevol dia una via rellevant. No siga que... València té un carrer Joan Fuster, o Andreu Alfaro, o Beatriu Civera, i tu no ho sabies perquè estan amagats. Com el passeig Guillem Agulló pel qual, possiblement, no hi passes mai. Tampoc hi arriba cap carta, ni és la casa o el negoci de ningú.
Podríem quedar en un bar de qualsevol dels quatre indrets per discutir si això és un homenatge o, més aviat, una punyetera vergonya. Podríem, és clar, si n’hi hagués cap, de bar: no es pot prendre cafè a Joan Fuster, ni fer cap compra a Andreu Alfaro o a Guillem Agulló. Al capdavall, una manera com un altra de complir amb el tràmit de l’herència obligatòria amb la covardia habitual, però sense patir massa càrrec de consciència.
