Amb motiu dels 200 anys de la independència mexicana, el papa Francesc va enviar una carta al president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, on convidava a fer una relectura del passat, tenint en compte tant les llums com les ombres que han forjat la història d’un país, i a propòsit dels “errors del passat”, considerats “molt dolorosos”, esmentava les vegades que la mateixa Església ha demanat perdó pels “pecats personals i socials”. Un document notable, que s’ha d’interpretar en la línia dels darrers pontificats, que han fet una tasca notable, amb més o menys entusiasme, per digerir el passat, excusant-se per la Inquisició, la persecució a Galileu o la crema de Giordano Bruno al Campo di Fiore de Roma.
Aprofitant que es trobava al continent americà en una visita d’aquestes que quan les fan altres dirigents autonòmics s’anomenen “despilfarro”, la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso es veia amb cor d’esmenar la plana al sant pare, i assegurava que “era sorprenent que un catòlic que parla espanyol parlés així d’un llegat com el nostre”. La sortida de to de la líder madrilenya ha trobat un terreny abonat en l’Espanya eterna passada per la thermomix neoliberal d’Aznar i companyia, que a bodes els convidaven, s’han afegit com un sol home a glossar la gesta heroica, la missió redemptora, l’epopeia increïble, l’aventura inimaginable de la descoberta d’Amèrica. Segons sembla, Espanya no només va ser responsable de portar als pobles originaris d’Amèrica la religió catòlica i la llengua castellana, sinó que, sobretot, la hispanitat va consistir a portar la llibertat. Ho va resumir la setmana passada el nou intel·lectual orgànic de la dreta espanyola, Toni Cantó: “No crec que siguem colonitzadors ni conquistadors, ni res que s’hi assembli. Jo crec que quan Espanya va arribar a aquella continent va alliberar-lo. No el van conquerir, el van alliberar”.
Aquest retorn a les essències del nacionalisme espanyol més tronat no és una ocurrència del moment, sinó un llarg procés de rearmament ideològic espanyolista paral·lel a l’emergència de l’independentisme català i la necessitat de contrarestar-lo, galvanitzant els propis i encarant els contraris, de dins i de fora. Hi ha participat activament el sector editorial, que des de fa anys ha trobat un bon negoci en el revisionisme històric. Tant fos la defensa i justificació del cop d’estat del 18 de juliol, com la denúncia de la llegenda negra construïda per les envejoses nacions europees contra Espanya. En són exemple fenòmens mediàtics com Imperiofobia, d’Elvira Roca Barea, i tot de llibres que sempre ocupen llocs de privilegi a les llibreries i quioscos dels centres comercials, les estacions de tren i els aeroports.
Vivim en un moment de profunda reflexió sobre el passat i les implicacions d’aquest en el nostre present. El passat no passa fàcilment, i molt legítimament des de diversos col·lectius s’està apuntant cap al pes de la història. Hem vist com cauen estàtues, com desapareixen noms de l’imaginari i com, de sobte, esdevenen urgents noves mirades, etc. La indignació popular per fenòmens com l’endèmic racisme cap a la població negra dels Estats Units, fill d’un passat esclavista, o la pervivència d’unes societats africanes, asiàtiques o americanes sotmeses al poder extractiu d’unes elits corruptes, conseqüència del colonialisme, esperona la tasca dels historiadors, que es mouen en el terreny de la complexitat. A partir d’aquí, diversos estats i societats han posat el seu passat sota lupa. Fins i tot l’Església, com dèiem, que a més es veu obligada a afrontar un passat proper marcat per abusos i crims perpetrats per alguns dels seus membres, amb dades esgarrifoses com les de França, que s’acaben de conèixer.
A tot arreu les reticències a assumir culpes són notables. Ben a prop podem veure com continua la justificació –o secreta glorificació– de Vichy i el mariscal Pétain per una part de l’extrema dreta francesa. A Espanya, on la dreta política, mediàtica i acadèmica té un eco potent que sovint la fa semblar hegemònica, la nova hispanitat i l’orgull pel passat guerrer i conqueridor, té un futur brillant. Esperonada per VOX, la dreta espanyola està disposada a combatre en la guerra cultural sobre el passat, i no esmerçarà esforços. Els enemics són els de sempre: l’anti Espanya, el comunisme, el separatisme i la conxorxa judeomasònica internacional, ara anomenada globalisme, indigenisme o el que sigui. D’enemics, no en falten mai.
Si fa més d’un segle el reformista aragonès Joaquim Costa recomanava com a solució per als mals d’Espanya tancar amb set claus el sepulcre del Cid, avui dia sembla que les despulles de Rodrigo Díaz de Vivar estan en plena forma. Qualsevol dia ja seran liberals.
