Anem escassos de bons lideratges polítics, econòmics i socials, tant en el pla individual com sobretot en el col·lectiu. No és cap enyorança dels lideratges tradicionals, lligats al carisma d’un dirigent o al poder d’una organització. Penso en lideratges moderns, resultat d’una formació sòlida, d’una competència demostrada i de la capacitat de representar democràticament interessos generals col·lectius vinculats a objectius democràtics, nobles i justos. Els líders actuals -particularment els polítics- són cremats en quatre dies. I les organitzacions que queden dempeus, amb alguna excepció, són ràncies, arnades i fruit de poders decadents i residuals. M’estalvio de dir noms.
No crec que sigui un mal endèmic del país. Si observem els països del nostre entorn hi veiem panorames semblants només interromputs per casos dels que tothom reconeix l’excepcionalitat, com el d’Angela Merkel a Alemanya, per dir-ne un. Cert que en el nostre cas la situació s’agreuja com a resultat d’unes circumstàncies pròpies d’uns temps políticament atziacs. Si les condicions fossin propícies, no tinc cap mena de dubte que aquests lideratges emergirien sense dificultat. I la prova és que en el món privat -l’empresarial, en cultura i sobretot en recerca científica- aquests lideratges existeixen. Si hi ha magnífics empresaris, investigadors, creadors reconeguts internacionalment, perquè no hi haurien de ser en el pla polític, econòmic i social? La resposta és que en aquests espais, els bons lideratges són expulsats sense contemplació pels vells interessos i rutines.
La conseqüència immediata d’aquesta manca de bons lideratges amb capacitat de representar interessos generals i de saber-los defensar amb urc és que s’imposen una multitud de lideratges menors, oportunistes i populistes, experts tocar la fibra emocional, i que acaben acaparant tota l’atenció mediàtica. Les minories ideològiques acaben imposant les seves regles de joc a la majoria perquè no hi ha qui les representi. És el regne de la correcció política, dels “no al pati de casa meva”, del victimisme, dels no a tot, dels qui converteixen en dret qualsevol privilegi, ara no pas de classe sinó de casta, per molt que aquesta es disfressi de progressista. I de passada, ens mantenen en una infantilització social eixorca.
Hi ha una tal fragmentació de “drets” que no queda espai pels deures que els haurien de correspondre. Fa unes setmanes ho il·lustrava bé l’article a l’Ara (11 de setembre) d’Albert Pla quan reclamava el “El dret a no tenir gos”. Hi ha tanta exigència per part de la minoria (de moment!) que té gos, que s’ignora el dret de no tenir-ne i de no haver-los de suportar. I què dir dels que s’esgarrifen pel fet de capturar uns porcs senglars que, com a resultat d’una gravíssima sobrepoblació, abandonen els seus espais naturals i malbaraten camps conreats i entren perillosament a les ciutats? Per no parlar dels qui van en bicicleta o patinet exercint una mena de superioritat moral que els permet violentar vianants amb tota arrogància. Entre més i entre molts.
I tot això encara són minúcies. Per què també es pot anar a les grans qüestions. Així, veiem com una minoria exigua pot fer conflictiva la voluntat majoritària de mantenir viva la llengua d’un poble. O com en nom d’un interès turístic miop es posen obstacles al desenvolupament de l’energia eòlica o solar afavorint, involuntàriament, la implantació de línies de molt alta tensió. No acabaríem.
No discuteixo pas el dret de les minories a defensar allò que consideren els seus drets i a que els siguin respectats. Jo també sóc minoria en alguns terrenys. Però me’n desagrada l’arrogància moral i l’absència de compromís a l’hora de complir els deures que els corresponen. També poso en dubte que de la defensa d’un capteniment responsable sempre se’n derivi un “dret”. Tenen “drets” els animals, si no se’ls poden exigir “deures”? No seria més raonable parlar de l’obligació moral dels qui tenim capacitat de judici de respectar els animals? Però aquests són debats paral·lels sobre els que m’agradaria escoltar filòsofs experts.
El que sí enyoro, com deia abans, són institucions prestigioses, ben dirigides, científicament solvents, innovadores i propositives, capaces de defensar els grans -i diversos- interessos socials propis d’una societat avançada. És a dir, els lideratges que de manera fefaent fan prosperar un país en riquesa, benestar i justícia social. Que li ofereixen un futur ambiciós. I ja sé que no sempre tenim els instruments per fer-ho, però de moment hauríem de tenir la capacitat d’imaginar-ho, de proposar-ho i de defensar-ho. I és que sóc del parer que mai no arribarem a tenir els millors instruments, i a tenir el coratge per tenir-los, si no partim de les màximes aspiracions.
