Els dies 9, 10 i 11 d’octubre de 1976 tingueren lloc a Barcelona les “Jornades de Debat sobre els Països Catalans”, convocades per l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans i l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) en el marc del Congrés de Cultura Catalana. L’any següent, set editorials publicaven un llibre, a cura de Xavier Romeu, amb totes les ponències i comunicacions presentades: un document històric imprescindible.
El llistat de participants impressiona. Com a fruit sense excusa de l’època, cal lamentar l’escassa presència de dones. Es presentaren tres informes sobre els partits del Principat, del País Valencià i de les Illes, a càrrec, respectivament, de Jordi Carbonell, Eliseu Climent i Josep Maria Llompart. La Catalunya Nord i Andorra també hi tingueren un paper. Els ponents foren Alfons Cucó, Pere Jofre, Josep Fontana, Pere Verdaguer, Antoni Morell, Francesc Vallverdú, Max Cahner i Rafael Ribó, més una aportació conjunta de Josep Maria Carreras, Eugeni Giralt, Ernest Lluch i Francesc Roca. D’entre les comunicacions podem citar les de Maria Aurèlia Capmany, Carles Carreras i Lluís Casassas, Fèlix Cucurull, Jordi Gil, Josep Guia, Gustau Muñoz, Carles Mulet, Rafel Pla, Sergio Salvi, Miquel Mayol, Gregori Mir, Joan Francesc Mira, Jordi Moners, Blanca Serra i Carme Travesset, Jordi Ventura o Vicent Ventura. El llibre inclou documents de partits com CDC, la Coordinadora Socialista dels Països Catalans ( que agrupava els partits socialistes), el Partit Carlí, el PSAN, el PSUC, el MC o UDC: aquests grups es movien ja dins una certa tolerància, tot i que el PSUC, per exemple, no seria legalitzat fins el maig de 1977. Per raons que desconec, el llibre no recull cap posicionament d’ERC.
La trobada destaca per la pluralitat territorial i ideològica, el rigor de les intervencions, la il·lusió pròpia de quan tot estava per fer i la voluntat compartida de debatre un tema que es considerava essencial per al futur que s’apropava. A les Jornades ja es varen manifestar les dues grans concepcions que han marcat el debat: són els Països Catalans una nació ja formada que ha de tenir un present polític únic o, defensant que comparteixen història, llengua i cultura, cada territori ha de fer el seu camí sense negar la possibilitat que finalment les diverses realitats conflueixin? Guia anunciava la futura creació de l’Estat Socialista dels Països Catalans. Ribó, més realista, els definia com “àrea nacionalitària”. Fontana instava a avançar en la construcció d’una comunitat, però des de l’anàlisi de la realitat concreta. Vallverdú advertia que Barcelona i Catalunya no podien imposar les seves fórmules polítiques a la resta de Països Catalans. Cucurull criticava els qui, reivindicant l’autodeterminació del Principat, “deixaven de banda”, “vagament relegades”, les Illes i el País Valencià. I Mira assenyalava que escampar el projecte era “una qüestió de voluntat” i que “uns la tenen, i uns altres no”.
45 anys després aquelles dues concepcions continuen presents. Però avui, hem de constatar que l’estat de les autonomies ens ha separat enlloc d’unir-nos: ha creat marcs polítics, jurídics, i sobre tot mentals, diferents i de vegades contraposats. La mateixa Constitució que preveu un possible referèndum d’unificació de Navarra amb el País Basc prohibeix la federació de comunitats autònomes en un article dedicat als Països Catalans. Ara predominen el desinterès (o la conjuntural utilització partidista) dels que haurien d’apostar pel projecte i la ràbia ignorant dels que neguen la unitat de la llengua catalana. I no tot és responsabilitat del 78. Els governs no han fet la seva feina: uns, capficats exclusivament en la independència del Principat, no han aprofitat les possibilitats que ofereix l’article 12 de l’Estatut sobre els territoris amb vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya, i d’altres, per l’eterna por a ser titllats de catalanistes pel PP i Ciutadans: la recepció de TV3 al País Valencià, per exemple, n’ha pagat les conseqüències. Especialment trist és resseguir l’evolució de l’espai socialista, que participà a les Jornades amb aportacions destacades avui inimaginables.
Però també hi ha elements per a l’esperança: la tímida recuperació de relacions entre els governs, la necessària col·laboració en qüestions econòmiques i mediambientals, l’èxit de la música en català entre la gent jove de tots els territoris, les possibilitats d’un espai cultural i comunicatiu compartit o iniciatives com la Xarxa Vives d’Universitats o la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. Hi ha voluntat política d’avançar? Tindria sentit organitzar el 2022, quan celebrarem l’any Fuster, unes noves Jornades de Debat sobre els Països Catalans? O potser els nostres governants creuen que ja no val la pena?
