M’entretinc mirant el quadre El bateig de Crist d’Andrea del Verrocchio. Em fixe en la cara de Crist, amoixamada i transcendent, i com al seu damunt Déu allibera l’esperit sant, en forma de colom, i com això fa que una au rapinyaire (segurament un astor) busque refugi entre la frondositat del bosc. Les aus rapinyaires són símbols de mal averany, i el colom il·lumina l’escena i el rostre del Baptista, donant a aquell conjunt un esclat espiritual que sadolla l’ànima del bon creient. Als peus de Crist, dos àngels agenollats segueixen el bateig, en un joc de mirades: mentre un mira directament cap a sant Joan, l’altre en canvi desvia la mirada cap a l’extrem oposat, com si algú l’haguera distret en el darrer moment, com s’esdevé sovint en les instantànies fotogràfiques.
Aquests dos àngels foren pintats per Leonardo da Vinci, i segons explica Vasari, la mestria en la realització és tan extraordinària i prodigiosa, tan superior a la del seu mestre Verrocchio, que aquest, un colp enllestida l’obra, va abandonar per sempre la pintura. Va pensar que mai no podria superar el seu deixeble. Si Cimabue va tindre Giotto, Verrocchio va haver de lidiar en la immortalitat amb Leonardo.
Pense en Verrocchio, i en aquella decisió tan dràstica de no tornar a pintar mai més. Acovardit per aquella força sobrenatural del xicon vingut de Vinci. Rere els àngels creix una palmera, i ampliant la imatge me n’adone dels greus problemes que va manifestar Verrocchio en la seua realització: les palmes són gruixudes i com anellades, i el joc de la llum sembla rebotar en elles en compte de travessar-la. És una palmera giottesca, per dir-ho així, d’un primitivisme que fa somriure. Imagine que Leonardo també somriuria, divertit dels esforços del mestre per aconseguir un efecte vegetal que se li escapava. Verrocchio hi va posar aquella palmera en la sacra escena com a símbol del bateig de Crist: aquella planta adaptada als oasis representa el paradís i alhora l’eternitat.
I, tanmateix, anys després Leonardo pintaria en La Verge de les Roques, que es conserva a Londres, un altre tipus de palmera, en aquest cas un margalló, amb una absoluta delicadesa. En cap moment mostraria problema en el moment de pintar les seues palmes, radials i il·luminades per una llum obliqua. Sant Joan Baptista assenyala amb el seu dit Jesús, el Messies, que la Verge Maria acull sota el mantell blau i envellutat. L’escena és d’una formidable delicadesa, hi traspua un ambient contingut, transcendent i emocionat. Però, què fa un margalló dins d’una cova?
L’any 2019, l’historiador Kelly Grovier va fer una proposta versemblant. Si ens fixem bé, les palmes del margalló estan disposades de tal forma que recorden les valves d’una conquilla, un pecten o viera. Piero della Francesca, en la Pala di Brera, també disposaria una d’aquestes conquilles sobre la sacra reunió de la Madona i els sants, des d’on penjaria el seu formidable ou d’estruç. Però Kelly Grovier va més enllà, i explica que Leonardo da Vinci va deixar escrit en un dels seus quaderns que un dia va descobrir dins d’una cova petxines marines, i com allò el va trasbalsar i animar a col·leccionar aquesta mena de fòssils. En compte de l’opinió general, que era que algú les havia portat fins allí, Leonardo opinava, herèticament, que eren restes d’altres èpoques i que s’hi havien petrificat amb el pas del temps. Creia en els fòssils com formes vives del passat. Potser amb aquell margalló, també volia aventurar tot allò, aquella idea agosarada i prohibida.
De la palmera de Verrocchio al margalló de Leonardo tan sols han passat vint anys. I, tanmateix, en la història del quattrocento italià això és un eternitat. I més en el cas de Leonardo Da Vinci. Ho pense i em sembla absolutament gloriós, un dels moments estel·lars de la humanitat, dels que reconforten l’ànima.
