La setmana passada alguns dirigents del PP tornaven a treure pit de la conquesta espanyola d’Amèrica. Sens dubte una ofensiva ideològica coordinada perquè les paraules d’Ayuso i d’Aznar eren idèntiques i a pocs dies del 12 d’octubre.
El fenomen és més profund és clar. A l’estiu Javier Lambán, president d’Aragó pel PSOE, feia una piulada commemorant la conquesta de Tenochtitlan per part d’Hernán Cortés. Els seus arguments eren calcats als que havia fet servir VOX aquell mateix dia: els asteques eren un “imperi sanguinari” i calia estar orgullós d’aquesta gesta contra la “llegenda negra”.
Més encara. Un dels llibres de no-ficció més venuts aquest any ha estat Madre Patria. Desmontando la leyenda negra desde Bartolomé de las Casas hasta el separatismo catalán. Fa uns anys ho va ser Imperiofobia y leyenda negra, recomanat per una progre com Isabel Coixet. Altres títols que podem trobar en els prestatges de novetats són América Hispánica, que es presenta dient que “El legado de España en América es colosal, una simbiosis trascendental de la que emergen una historia, una raza, unas tradiciones y una filosofía vital híbridas que conforman una de las grandes culturas del mundo occidental: la civilización hispánica”. Y també No te arrepientas. 35 razones para estar orgulloso de la historia de España.
Tot plegat, mostres del desacomplexament del discurs més imperialista dins el nacionalisme espanyol. Les lectures que fem del passat mai són alienes a la situació política i econòmica del present. I aquest neo-imperialisme s’ha anat produint per una sèrie elements de fons. Primer: l’expansió de les empreses de l’IBEX-35 per Amèrica Llatina, que va començar als noranta i que va seguir una progressió enorme fins a dia d’avui, quan les vendes al continent representen el 25% del total per a aquestes empreses. Segon: el procés que han viscut totes les societats americanes d’ascens de la consciència indigenista, acompanyat en molts casos per processos de ruptura i constituents i governs anti-imperialistes que s’han estat enfrontant principalments als EUA però també a l’Estat espanyol. La Segona Independència de la que parlaven els xilens Inti-Illimani. El cas més emblemàtic, el de Bolívia, que va portar-los a canviar el nom del país a Estat Plurinacional de Bolívia i incorporar una nova bandera com a oficial, la wiphala. En els últims anys també s’han començat a desmuntar molts símbols colonials. Com a exemple, Caracas, on el 2004 es va enderrocar el monument a Colom i deu anys després al seu pedestal s’hi alçà l’estàtua del cabdill indígena Guaicaipuro. I en tercer lloc, indubtablement, aquest ressorgiment nacionalista espanyol és una reacció a les reivindicacions catalanes, primer l’Estatut i després el procés independentista. Això explica l’enorme aflorament de banderes espanyoles als balcons de Madrid. Com em va comentar una vegada un company canari que viu a la capital d’Espanya, el 2017 allà s’hi veien més estanqueres que totes les banderes que penjaven als balcons de Barcelona, sumant espanyoles i estelades.
El nacionalisme espanyol és el més fort i alhora el que sembla més invisible entre els nacionalismes presents al territori de l’Estat espanyol. Actua com a nacionalisme banal, com ho va definir Michael Billig, però alhora veiem que també té una enorme expressió agressiva i imperial. Pensem, per exemple, que els principals retrets de PP, VOX i Cs al Govern del PSOE i UP no són per temes econòmics o de gestió, sinó per estar pactant amb independentistes bascos i catalans.
Hi ha una història que pot actuar com a antídot a aquest imperialisme. D’una banda la de les resistències catalanes a l’Imperi. La formació d’una monarquia absolutista va fer-se contra les institucions catalanes i el discurs historiogràfic espanyolista ho considera un avenç. Per contra, cal rellegir la gent que ha estudiat a fons com aquestes institucions eren, precisament, més modernes que no pas un estat centralitzador i militaritzat. Eva Serra i Antoni Simón, per donar-vos dos noms, me’n deixo molts.
D’altra banda també cal combatre el revisionisme respecte el genocidi indígena. Sense anar més lluny, fa pocs anys un estudi de l’University College de Londres explicava com la massacre va ser de tals proporcions que hauria causat un canvi en el clima.
I en un àmbit més pròpiament polític, l’independentisme català hauria de mirar més cap a Amèrica Llatina. Cap als seus governs i cap als seus pobles. Societats amb problemàtiques diferents a la nostra, espoliades pel Nord global i també travessades pel racisme. Però amb més que probables simpaties per la nostra causa, fent una aliança per la fi de tots els imperis i per l’autodeterminació dels pobles.
