L’entomòloga britànica Vicki Hird em va descobrir recentment a les xarxes socials el concepte rebugging, un terme en anglès de gran potència comunicativa, el qual s’alinea amb la filosofia de la renaturalització dels entorns urbans. El col·lapse dels pol·linitzadors a nivell mundial ha posat en alerta la importància tant de les abelles com d’altres insectes per al manteniment de la biodiversitat, l’agricultura, el sistema alimentari i un sector de l’economia que integra els serveis dels ecosistemes naturals.
Aquestes criatures, els invertebrats, sovint desconegudes, altres vegades generadores de pors, mites i rebuig, “desenvolupen accions increïbles per mantenir aquest planeta saludable perquè hi puguem viure”, assegura Hird, autora de l’obra Rebugging the Planet. I no només per a la conservació de la biodiversitat, agreujada per la contaminació, la fragmentació d’hàbitats, la destrucció d’entorns naturals o la pol·lució lumínica. Perquè, entre altres motius, el comportament dels insectes també aporta coneixements de gran rellevància, com ara, el desenvolupament de la sociobiologia, fundada per l’entomòleg Edward O. Wilson, la qual investiga les bases biològiques del comportament humà, sorgida arran l’estudi del comportament social de les formigues, entre altres insectes.
La societat urbana s’allunya dels ritmes de la biodiversitat i, alhora, del medi ambient com a patrimoni cultural. La biòloga Rachel Carson argumentava a l’assaig Silent Spring: “La natura ha introduït gran varietat en el paisatge, però l’ésser humà ha desplegat una veritable passió per simplificar-la”, en referència a la popularització dels plaguicides, especialment del DDT, els quals redueixen aquesta riquesa i impliquen una enorme injustícia ambiental intergeneracional.
Sis dècades després de les denúncies de Carson, una de les causes del declivi dels invertebrats, a més de la fragmentació i destrucció del territori, és l’ús i abús dels plaguicides sintètics, pels quals hi ha una ampla tolerància social. És curiós recordar que a la Unió Europea, institució caracteritzada per promoure una rígida normativa ambiental, la legislació en matèria de fertilitzants va ser tardana. Així, la directiva de comercialització i ús de productes fitosanitaris va arribar en 1991; deu anys més tard, el llibre blanc de la Comissió Europea «Nova estratègia per al control de substàncies químiques perilloses», mentre que el 2004 se signà el Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents. Cinc anys després, el Parlament Europeu va restringir l’ús de pesticides: va prohibir-ne l’ús a parcs públics, escoles, rius, alhora que va eliminar la possibilitat de fer polvoritzacions aèries, i van haver de desaparèixer del mercat 22 substàncies cancerígenes.
La renaturalització requereix compromís polític per a fer possibles canvis estructurals a llarg termini i també la implicació ciutadana en aquesta transformació de la mentalitat cap a paràmetres de caire més ambientalista i saludable, els quals, a hores d’ara, encara poden ser vistos com contraris al progrés o a la lluita contra les plagues. Perquè, juntament amb els lobbies de les energies fòssils, en aquest món capitalista el poder de la indústria de productes fitosanitaris és immens i ineludible, mentre el debat gira al voltant del canvi climàtic. I disposa d’una magnífica estratègia per a construir una imatge ecofriendly. És el cas de l’Associació Empresarial per a la Protecció de les Plantes (AEPLA), integrada, entre altres, per Bayer Cropscience, Basf Española o Syngenta. El rebugging és una delícia a fi de potenciar la fascinació per la natura a través dels insectes; tanmateix, ha de traspassar les tanques dels jardins i impregnar la transició ecològica.
