Ha estat ben curiós el cas de l'ampliació de l'aeroport del Prat, una qüestió de pes que va desaparèixer de l'agenda de prioritats tan impetuosament com hi havia entrat. Després hem sabut que Aena, el govern d'Espanya i les patronals (el Govern de la Generalitat se suposa que també, però fa de mal dir) hi estaven treballant des del 2019, però els ciutadans, la dòcil i abnegada massa que paga impostos, ens vam trobar de la nit al dia que se'ns plantejava la qüestió com un imperatiu: si no estàs d'acord amb l'ampliació del Prat, venien a dir, és que no toques de peus a terra i no saps què convé, ni al país ni a tu mateix. Es va intentar saltar per damunt del debat que previsiblement (necessàriament) genera una operació d'aquesta envergadura, i molt més en el context actual, per la via dels fets consumats i una actitud molt prosperar al xantatge. Així, el govern d'Espanya es dirigia al de Catalunya, i a l'opinió pública, en termes peremptoris: “aquí hi ha 1.700 milions d'euros per invertir a Catalunya, i són per fer l'ampliació del Prat. Si no els agafeu ara, es perden per sempre”. Hi va haver una gran polseguera entre partidaris i detractors de l'ampliació, també al si dels dos governs de coalició que hi ha tant a Catalunya com a Espanya, polèmica que es va tancar políticament (però no socialment: la mobilització de la ciutadania contra el projecte ja s'havia activat al màxim) amb un acord entre els dos governs i Aena per dur endavant l'ampliació. Vam assistir aleshores a les justificacions més al·lucinants que mai s'hagin donat a un projecte d'aquestes característiques, com ara que es tractaria de l'aeroport més verd d'Europa (segons el vicepresident Jordi Puigneró). O bé, des de les mateixes files polítiques de Junts per Catalunya i des d'una perspectiva tota diferent, però no menys cínica, que la rendibilitat del nou aeroport seria tan alta que la inversió de construir-lo s'hauria amortitzat abans que s'inundessin les seves pistes a causa del canvi climàtic (aquesta és de Joan Canadell, actual diputat al Parlament i inventor del Giracat). Per l'altre costat del Govern, a ERC es preparaven per empassar-se el granot de l'ampliació i fer els impossibles equilibrismes necessaris per complaure els socialistes, d'una banda, i la CUP, per l'altra, ja que amb tots dos necessiten entendre's.
Estàvem així de distrets quan de sobte, com dèiem, l'acord es va trencar tan abruptament com havia estat posat damunt la taula. L'encara flamant ministra de Transport, la socialista Raquel Sánchez Jiménez, va sortir de cop i volta a fer saber que el govern de Pedro Sánchez trencava l'acord de manera unilateral i irreversible, amb el pretext d'un tuit del president Aragonès que se suposava que hauria estat el causant d'una falta de confiança per dur endavant el projecte plegats. L'excusa era pueril, com l'intent de carregar totes les culpes de la trencadissa damunt la part catalana. Després va resultar que la mateixa ministra, en tant que ciutadana i exalcadessa de Gavà, té interessos notoris en el projecte, i també va resultar que va ser impossible reprendre la negociació a pesar de les reiterades peticions per fer-ho tant del Govern Català, com de Foment, etc. En resum: l'acord es trencava, i quedava trencat sense remei, no per cap deslleialtat de ningú, sinó per voluntat del govern d'Espanya. Per quin motiu segueix sent un misteri, si més no per a la dòcil i abnegada massa que paga impostos. No tenien en realitat els 1.700 milions? No volien fer una inversió d'aquesta envergadura a Catalunya perquè no sembli que donen massa coses “als catalans”?
Les conjectures es disparen, i també les teories sobre el futur de l'aeroport del Prat i de l'economia catalana. Una de les més interessants sosté que no cal ampliar per fer del Prat un hub internacional, sinó que n'hi hauria prou de treure rendiment de les instal·lacions actuals: això, però, suposaria que volar també per damunt Gavà, i es veu que ningú ha pensat en la possibilitat de proveir els habitatges que en serien afectats de la insonorització necessària. Sobre el dubte entre hub internacional i aeroport low cost, hi ha qui diu que es tractaria del camí del mig: podria tractar-se del primer hub low cost d'Europa, amb la qual cosa Barcelona aspiraria a la capitalitat europea del turisme de baixa qualitat. En dura competència, això sí, amb l'aeroport de Son Sant Joan, a Mallorca, l'ampliació del qual també fa temps que es cou. En tots dos casos arribem allà mateix: continuar fent el que s'ha fet fins ara, però encara amb més milions (molts més milions) de turistes. És el camí més directe per acabar de perdre totes les oportunitats, i consolidar-nos com el parc temàtic dels europeus que volen sol, platja i borratxera a preus tirats.
