Feia poc més d’un mes que havia arribat a Barcelona. Es respirava una atmosfera d’optimisme i decisió com mai abans no havia vist. Els presents pensaven ser testimonis d’una revolució que, de totes totes, ho era.
Com en totes les revolucions, la implicació ciutadana era primordial. A l’Escola del Treball de Barcelona, a l’esquerra de l’Eixample, centenars de persones hi passaven la nit sense saber ben bé què esperar. La ubicació, emblemàtica, convidava la premsa estrangera a congregar-s’hi per seguir la jornada des d’algun col·legi electoral. Els xiquets que jugaven al pati, els adults que bevien cafè, els tallers que justificaven –de manera oficial– l’obertura de les escoles aquelles nits i el temor per l’arribada policial condicionava un ambient en què periodistes de l’Índia, del Kurdistan o d’Andalusia també hi eren presents.
Entre classes de papiroflèxia, batucada, cinefòrum i maquillatge, tothom volia aparentar normalitat en una situació que no era gens normal. Només els veïns de l’Eixample feien possible l’obertura d’un col·legi dedicat, fonamentalment, a la formació professional i que no compta amb AMPA ni amb sindicats d’estudiants. El seu director explicava que aquell dissabte a la nit calia treballar. «No podem deixar el centre sol, té protecció històrica, va ser construït fa més de cent anys i tot l’equipament costa milions d’euros». Si no vigilava aquella nit, a l’endemà l’imputaria algun jutge, justificava aquell senyor.
L’Institut Escola del Treball no havia rebut cap notificació per convertir-se en seu electoral. Els veïns havien fet córrer la veu perquè la gent sabera que hi podrien votar. Unes 200 persones hi pernoctarien amb la pluja, intermitent, fent acte de presència al pati. A les cinc de la matinada, alguns joves explicaven, megàfon en mà, com exercir la resistència pacífica. «No té molt de misteri», ironitzava un. «No hem de caure en provocacions: amb la força ens guanyaran», advertia un altre. Mentrestant, un senyor de 83 anys amagava la papereta del seu vot, favorable a la independència de Catalunya, a dins d’un exemplar de la Constitució espanyola. Humor, serenitat i emoció es camuflaven en una nit de molts nervis.
A l’arribada de les urnes, traslladades en clandestinitat, com si es tractara de mercaderies perilloses, un corredor improvisat habilitava el pas dels anònims que, coberts amb impermeable, es protegien de la pluja i també de la identificació judicial posterior. No eren pocs els que ploraven d’emoció. Més tard, els plors serien compartits per la impotència davant l’agressivitat policial. Em ve al cap un locutor de ràdio, a primera hora del matí, que havia de tallar la intervenció, víctima del desconcert.
Finalment, com se sap, el desenllaç va ser advers per als qui van promoure, defensar i fer possible el referèndum. Si més no a curt termini amb empresonaments, exilis, judicis, 155, etcètera. Però hi ha un patrimoni democràtic a defensar que, durant aquests quatre anys, s’ha utilitzat fonamentalment com a arma llancívola entre les parts que el reivindiquen. Aquest és l’origen de la decepció que ha viscut el sobiranisme els darrers anys. Una actitud perdedora que, per compromís democràtic, cal deixar enrere.
