València

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No existeix ni el perquè ni el com. I tot podria ser catalogat com un deliri, un exercici masturbatori o una tristesa. És a dir, l’activitat involuntària del plaer sense massa frenesí i on rarament els fluids esguiten alegrement, sinó que s’assemblen més a la llàgrima que envelleix el rostre. València podria ser això: una fisiologia i no un èxtasi; una casualitat i no una identitat. Perquè pensar que València no s’acaba mai li posa a un el nus a la gola. Saber, per exemple, que clarinets i platerets t’acompanyaran allà on vages i que no hi haurà més inspiració de la carn que aquest cor de mirades músties de dones que aspiren a ser exaltades en qualsevol baix insalubre de casal faller entre cubates i olors a pixums, provoca calfreds. 

És cert, no hi ha senyals d’eixida. I si un marxa, sempre hi pot tornar convertit en aquell broker anglosaxó de l’espot de l’oficina turística a qui la filla li compra un bitllet a València perquè el bon home vença tot el marriment de l’Europa sense sol. Ací s’allotjarà en un hotelet a l’horta, lligarà amb una oriünda que li ensenyarà a dir “xiqueta bonica”, participarà en un correfoc i acabarà fent-se un selfie a l’Albufera. Tot amb els cabells deixats anar i una barba ben educada de hipster russafí. Ben mirat, un fet gens usual que els teus et donen una segona oportunitat per esdevenir un valencià correcte i que tot ho fa pensat i fet i en màniga curta.

Gràcies i sort! Sí, perquè els valencians tenim una oficina de turisme que també ho és d’instrucció pública. I si ets senyoreta com toca, com ha de ser, ja et diran com fer comboi i com de curtes han de ser les faldilles les nits del foc i de lluna blanca damunt la plaça unflada de música electrònica. Amb el Partit Popular sabérem que de València “es deien coses increïbles i que totes són certes” i com els bòlids anaven a 300 per hora pel carrer de Colom i aparcaven de nit al carril bus per fer dipòsit de gintònics a la Gran Via. En canvi, amb l’esquerra tripartida aprenem que ací “la vida espera”, un eslògan entre l’agonia determinista i l’amenaça a l’eixida de l’escola. 

En tot cas, un catecisme laic que ens diu com d’oberts i diversos som els valencians. El nostre alcalde compagina la bicicleta i el cotxe oficial. La regidoria de Participació posa tot un barri a pensar i després ve la d’Urbanisme i hi aplica el Pla General sense concessions. Enyorem la Segona República i estenem la cartellada corresponent al balcó consistorial, però portes endins la pintura d’un Borbó continuà presidint l’hemicicle. Ens convertim en capital mundial de l’alimentació i rebem tot el catàleg de funcionaris panxuts de la FAO sense solucionar la creixent pobresa dels ravals, la ineficàcia del Serveis Socials o les cues de famolencs que roden per les parròquies. O apostem per l’horta i els productes de proximitat en mercadets mensuals i, alhora, dobleguem el genoll i ajoquem el cap davant els Hacendados, a qui regalem oficines d’emprenedors al port i permetem que les seues dones facen de Mèdici i posen tota la ciutat a pegar voltes en sabatilles d’esport. Així som i ens podran acusar de doble moral, però nosaltres preferim definir-nos com a eclèctics. I si escau, fem unes jornades, ben vibrants, sobre l’assumpte a La Rambleta.

Aquesta és la València del 2017. Una ciutat que prefereix la xiscladissa napolitana de low cost a la nostàlgia dels hongaresos; els bous embolats del negoci ràpid a les ànimes asserenades de les mitges vaques. Un jardí edènic amb cornucòpia abundant de caquis madurats en terra abonada amb merda de pelegrí, covada en milers d’urinaris papals. Urbs excessiva on Déu no pot estar en tots els llocs i ha de triar entre subjectar la porta de la basílica davant la multitud o pilotar els comandaments d’un metro sense balises, els diners de les quals s’han gastat en xampany i traductores romaneses, posem per cas. València de 30.000 persones fent cua per besar la mà de la Mare de Déu del Desemparats. Molt italiana. Molt de Trento amb el seu arquebisbe. Molt de Florència amb el seu turisme per a vianants en ramat, gentrificador, de lliure mercat i cultura escanyolida de passarel·la milanesa.

De fet, ciutat fundada per romans amb el nom de Valentia, del llatí coratge. Un topònim falsejat i una primera publicitat enganyosa de la incipient oficina turística del 138 abans de Crist. No massa valents foren els soldats que traïren el fill de Viriat a canvi de la bona vida en una vella illa del primitiu Túria, abans Tyris, a cinc quilòmetres del Mare Nostrum. I potser és aquesta l’única dignitat que ens pertoca i que ens segueix com l’ombra d’un Caín en saragüells. Un fet que ens identifica entre tota la marjal dels segles urbanitzats i sense cap senyal d’eixida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.