Tom Hagen és un personatge clau de la saga d’El Padrí. Destaca per ser l’únic membre central de la família Corleone que no duu per cognom el topònim de la vila siciliana on va nàixer el Don, Vito Andolini, assignat al jove immigrant per un error burocràtic en arribar a Nova York. Hagen era, en realitat, un orfe d’ascendència germano-irlandesa que, perdut dins la selva dels carrerons novaiorquesos i a punt de quedar-se cec per una infecció ocular, conrea l’amistat de Santino, conegut ja pel nom totalment americanitzat de Sonny, primogènit impetuós, picaflor i un xic violent del fundador de la nissaga. La relació de fidelitat que es basteix entre Sonny i Tom provoca que el marrec acabe per anar-se’n a viure amb la famiglia i, fins i tot, siga adoptat de manera informal, tot convertint-se en el cinquè germà Corleone malgrat no rebre’n mai el cognom.
La presència de Hagen és acceptada per la resta de la família, però sempre amb un tamís de recel pels inconvenients que implica. Els altres clans sicilians de Nova York titllen els Corleone com a “irlandesos” de manera despectiva i, tot i l’estima que es professen, la diferència d’origen i de sang és una barrera subtil que, de tant en tant, brolla entre Tom i els seus germans. Fredo n’és l’exemple palès. El segon dels germans Corleone, considerat un inútil i amb un paper escàs dins dels negocis familiars, queda relegat pel seu germà menut Michael i pel mateix Tom, qui arribarà a ser l’advocat de la família. Un trencament total de la jerarquia, tant per edat com per naixement, que, a la llarga, sol donar problemes en un ecosistema tancat com és una famiglia mafiosa. O un partit polític, posem per cas.
La vàlua de Tom Hagen —és, de fet, l’únic germà amb estudis superiors— l’acabarà convertint en el consigliere, una mena d’assessor en qui el Don confia cegament i consulta qualsevol situació. El protagonisme de Hagen dins la família, però, comença a declinar quan esclata la batalla definitiva contra els Barzini i Michael Corleone el destitueix del càrrec perquè, entre altres coses, no és sicilià. Ha viscut tota la vida amb ells, s’ha alletat dels mateixos conflictes, n’ha assumit la lluita i els procediments, però, en el fons, com no pertany a la maquinària des de l’inici, hi ha coses que no entén. Coses que només pot capir un autèntic sicilià.
La defenestració de Hagen com a consigliere, però, coincideix amb l’inici de la fi de la família Corleone. Sense una visió externa o diferent, el Don s’embarca en una batalla que, molta sang i morts després, acaba amb un Michael Corleone moribund, tot recordant sa filla i la bella Apollonia. Tot allò que estimava és mort. I només resta aquella terrible sentència martellejant-li el cervell: “Hi ha enemics per totes bandes”.
Un dels errors de la família Corleone va ser, precisament, menystenir la visió diferent que aportava Tom Hagen. Allò que es podia percebre com una feblesa era, en realitat, una gran fortalesa. Hagen no tenia la visió d’un “autèntic sicilià”; a canvi, però, podia aportar un aire fresc que netegés l’atmosfera corrompuda dels espais on la ventilació no es renova mai.
Molts partits polítics actuals cometen el mateix error. La nòmina d’assessors —els consiglieri actuals— que s’arraïmen als despatxos de les formacions polítiques, els ajuntaments i les conselleries està formada per clons —“autèntics sicilians”, podríem dir-ne— dels alts càrrecs del partit, alcaldes, regidors i consellers, amb un pensament i una visió idèntica als qui diuen assessorar. Una mena d’onanisme polític que, al capdavall, només fa que rebolcar-se en el fang del carnet del partit fins a esdevenir quasi un dogma.
Assessors i assessorats indistingibles uns dels altres i que, en moltes ocasions, recorren el camí per bescanviar-se els papers en una mena d’endogàmia que, a poc a poc, empobreix el projecte i condueix a la paranoia terrible de qui només veu “enemics per totes bandes”.
Posaré només un parell d’exemples: l’assessor clon que, fa un temps, disparava amb bala contra els periodistes perquè, al seu parer, quan escrivien una notícia negativa, la il·lustraven amb un objecte fetitxe de dues rodes molt associat políticament al seu assessorat. O els assessors, tots procedents del mateix col·lectiu, amb la pell massa fina com per acceptar la més mínima discrepància amb la política del seu cap, i que ni ells mateixos haurien defensat abans. No s’allunya massa de quan els assessors del PP van assumir com a pròpia la batalla entre zaplanistes i campsistes, de fet.
“Hi ha enemics per totes bandes”, proclamen... Una visió de qui viu reclòs dins d’un ecosistema de partit on tots els organismes vius arriben a un punt de simbiosi ideològica que et pot deixar com Michael Corleone: paranoic, agonitzant i fora del poder.
