Al carrer de Daroca, zona zero del barri d’Orriols, un núvol de xiquets uniformats de groc i blau, els colors del col·legi privat Marni, envolten un policia nacional amb una metralleta a 20 metres de la porta de l’escola. Enfront, un furgó antiavalots regurgita agents amb casco i porra. És migdia, l’hora d’eixida de classe. Els pares arrepleguen els menuts. Tothom mira enlloc, amunt i avall, a la recerca d’un fet molt greu tot i la tranquil·litat constatable. El policia apunta la metralleta cap al terra i els ulls a les finestres. Alumnat, pares, senyores amb el carro de la compra, dues dones amb vel, un gos i el seu amo... Tots miren cap amunt, a l’epigrama de finestres incrustades en pedra d’aluminosi. No res. O sí: la màfia. La directora del Marni, Ana Marín, fa declaracions a la COPE. La policia acudeix “fins i tot amb metralletes, en els carrers més conflictius, per protegir els xiquets”. Protegir? De què? De qui? De la màfia, per descomptat. “Demanem a l’Administració que se’n duen d’ací les màfies, que és l’únic que sobra, perquè fins i tot la brutedat se’n deriva de la seua manca d’higiene, que només pretenen consumir drogues i traficar amb elles”, rebla sense respirar. Així és la màfia. No cal vore-la, es detecta per la putrefacció que emana. Els antiavalots en són grans experts: múscul al braç per carregar la metralleta; múscul al nas per detectar la màfia.
La màfia, denuncien les associacions de veïns, l’origen de la degradació, la brutícia, la delinqüència. I la màfia deu ser cosa d’establiments de productes llatins i africans, perquè fins allà arriba la renglera de blaus antiavalots i allà es queda una bona estona espantant la clientela. Bé, fent presència pedagògica contra la màfia. I potser també València Acull podria ser una de les oficines de la màfia, perquè a la porta es fan identificacions quasi grupals als usuaris. La màfia, és clar, olora a descomposició i també té un color: negre, moré, fosc, rogenc. Mai blanc. La rutina cromàtica dels escorcolls policials així ho desvetlla. “Davant de nosaltres es parla en espanyol!”, exigeix un uniformat a dos subsaharians que es comuniquen en wòlof mentre els escruten els NIE per alguna cosa d’un cotxe mal aparcat. La màfia manca de color reglamentari, d’idioma reglamentari. I, a més, és covarda. Al cantó entre Padre Viñas i San Juan de la Peña hi ha un dispositiu quasi fix d’uniformats. “Arrea!”, s’arranquen a espentes amb dos xics presumptament mafiosos que passen pel costat. Un d’ells, a terra, es queixa d’una luxació a la mà. Els increpa mig plorós i els agents riuen. Impotent, comença a pegar colps de cap contra una persiana.
La màfia és el terme que gasta tothom (veïnat, policia, polítics) per referir-se a la conflictivitat al barri; a la venda de droga, als robatoris, a les baralles. És cosa de la màfia, diuen. La paraula ho engloba tot, funciona com un sobreentès. Qui i quants conformen la màfia d’Orriols? Quins són els objectius? On estan? En alguns dels 1.000 pisos buits, denuncien les associacions. I demanen una actuació politicopolicial de desallotjament de les màfies: una acció de quimioteràpia que deixarà també en el carrer moltes famílies sense recursos que ni roben, ni criden ni es barallen sinó és amb l’Administració que els negà el padró, la renda garantida i, per inèrcia, qualsevol altra ajuda social.
Però, és clar, cal combatre la màfia. I els mitjans amplifiquen el pes semàntic, completament buit, de la paraula. I la maquillen, la disfressen, l’acompanyen de tot tipus de perruqueria elaborada: “espiral de violència”, “batussa multitudinària”, “infern”, “viure en peu de guerra”. Alguns, fins i tot, creuen la ratlla d’allò ètic i veraç: “Aquestes persones, d’origen africà, sud-americà i asiàtic es dediquen a delinquir”. Acte seguit, els polítics pugen a la trona consistorial. María José Català, del PP, assegura que es respira por. No desigualtat ni racisme ni pobresa ni manca d’ocupació ni vulneració del dret a l’habitatge. Por, es respira por. I la seua companya de formació, Julia Climent, qüestiona que els veïns no poden estar conversant tranquil·lament al carrer. Ja se sap, eixa màfia que castiga als que no parlen en wòlof! I que quan arriba la nit, “ja ni en les cases se senten segurs”. La màfia voladora i invertebrada que aguaita per les finestres obertes!
Doncs així es va construint el discurs sobre la màfia i la seua realitat. Una realitat que no se sap exactament què és. Màfia es qualsevol cosa que càpiga en els ulls d’un policia amb metralleta que escruta les façanes del barri. Màfia podria ser qualsevol. Màfia podria ser jo, que quan contemple el policia des del balcó del carrer de Daroca, aquell em sosté, desafiant, la mirada i acarona la metralleta.
