Hi havia un temps en què qualsevol eixida de to, per moderada o metafòrica que fora, servia com a pretext d’una detenció. Va ser el cas de Joan Coma, regidor de la CUP a Vic (Osona), quan va ser detingut per dir en un plenari municipal que «per fer una truita s’han de trencar els ous», en referència a fer la independència de Catalunya. Es podria parlar, també, de la condemna i l’empresonament de Pablo Hasél, de l’encarcerament dels titellaires de Madrid i de tants altres episodis reaccionaris que els darrers anys ha protagonitzat la justícia espanyola.
Davant aquests fets sempre hi ha partits que demanen encara més restriccions i més bel·ligerància contra qualsevol expressió que contradiga el seu pensament. Vox s’ha fet fort en aquest sentit, s’ha vist afavorit per un context de tensió i per un relat mundial que ha catapultat molts líders de l’extrema dreta. És curiós que el partit més provocador, més estrident i de més violència verbal no xoque amb l’acció judicial, sinó que el seu soroll passe totalment desapercebut.
Un dels últims episodis d’aquesta història el va protagonitzar Santiago Abascal, quan va dir en una entrevista radiofònica que «la retirada d’una bandera d’Espanya, en un acte en què hi està el president del Govern, és com per aixecar-se enmig de l’acte –un president que tinga valor i que sàpiga quin és el seu mandat constitucional– i bufetege Aragonès en públic i en directe». El líder de Vox es referia a la retirada accidental de la bandera espanyola durant l’última visita de Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat, en el context de la taula de diàleg.
Evidentment, no hi ha cap mandat constitucional que obligue un president a agredir un altre. La Constitució espanyola també determina que hi ha una divisió territorial a preservar, que és l’autonòmica, i la ultradreta espanyola treballa per trencar-la sense cap conseqüència penal –cosa que no seria just de demanar en un context democràtic. Vox sacralitza la Constitució, com ja feia l’aznarisme des de finals dels noranta, però a còpia de vincular-la estrictament a la seua ideologia i no d’expressar, fidelment, el que diuen les seues pàgines.
No és difícil imaginar què hauria passat si les declaracions s’hagueren fet a la inversa. Si el president català, Pere Aragonès, emparant-se en l’Estatut de Catalunya, haguera expressat que el que tocava era bufetejar en directe qualsevol altre representant polític. No cal ser massa enginyós per deduir que la fiscalia ho hauria afinat amb rapidesa.
Paral·lelament a l’exaltació d’Abascal, dos regidors alacantins de Vox van denunciar altres dos representants municipals de Compromís i un d’Unides Podem per situar aquest partit en la «ultradreta». Una denúncia incongruent i ploramiques que la justícia podria donar per vàlida mentre continua fent els ulls grossos davant la violència verbal que caracteritza els representants de Vox. Una violència verbal amb què podrien arribar a la Moncloa, segons suggereixen moltes de les últimes enquestes. Tothom s’exalta més des de l’oposició que des del Govern, però Vox no fa pinta de sumar-se a aquesta tradició. El pitjor podria estar encara per arribar.
