Els temps en el qual comença a cantar Raimon eren, a Catalunya, temps de lluita de classes i lluita nacional, i per a molts dels seus seguidors la frase inicial del seu “Jo vinc d’un silenci” segueix ben viva. És bo reconèixer que el context pot haver canviat, però que a cada moment, ara com abans, els més poderosos cerquen les formes d’opressió, despossessió i d’explotació, de les que més rèdits en treuen. Ells, els que tenen la seva identitat en els grans bancs i els paradisos fiscals, no dubten a blasmar el desig i el sentit d’identitat dels d’abaix si això posa en dubte la identitat imposada, renovada en la matriu borbònica, ni en emprar la força, si cal, quan es perd la por en una afirmació de ser i fer diferents que desafia la gris uniformitat de l’imperi.
Per això és tan difícil, per no dir impossible, seure a dialogar o negociar amb qui és representant d’un estat plurinacional que es refusa com a tal, que s’autodetermina cada dia en una uniformitat falsa i que nega el dret d’autodeterminar-se a les altres nacions. Cultivar les romanalles de l’imperi no sols imposa capteniments colonials: també fa impossible la convivència en democràcia. De fet, fa impossible la mateixa democràcia.
En el buit que deixa la raó i la impossible convivència amable creixen les falses representacions de la realitat, els espantalls de fira i els badocs que s’entesten a mirar el dit, oblidant totes les llunes. La deturpació acaba per imposar-se com tema de primera pàgina: les derrotes es presenten com a victòries, les lluites i els afanys que no s’ho mereixen com a fites meritòries, i tot el paisatge permès és un trompe-l’oeil que esgarria d’un camí més cert i d’objectius més propis.
Quan no sols s’ens nega la identitat, sinó que es combat sense treva el que en resta, és molt naïf entregar-se a donar i rebre suport en la raó de ser i seguir d’un Govern, ja sigui una investidura o uns pressupostos, quan el que es defensa són valors de supervivència que no es reconeixen –de fet, es combaten– des de l’altre costat de la taula. I això ve a tomb perquè tant Gabriel Rufián com Míriam Nogueras han utilitzat aquests dies, com a eina de pressió pel manteniment de les majories que ajuden a conformar, una esmena de fons i principis de la “Ley española del audiovisual”. Aquest és el nou invent legal perquè l’Estat continuï fent la feina d’absorció cultural via consum audiovisual, ara de la mà de grans plataformes com ara Netflix, HBO, Movistar, Amazon i companyia. Això se suma a la preferència i raó de ser d’aquestes grans plataformes pels guanys amb els menors costos possibles i a les ànsies del PSOE per demostrar que és el gran valedor de l’idioma i els valors de l’imperi.
L’amenaça d’excloure el català, el basc i el gallec del món audiovisual responen a la mateixa lògica de revertir la immersió lingüística a les escoles i convertir els signes identitaris en un folklore acolorit per a honorar amb deix local el representant de l’imperi. No eren altra cosa que galleguisme d’arrel franquista les 2.000 gaites en si bemoll que es varen fer sentir a Santiago de Compostel·la el 1997 amb la presa de possessió de Manuel Fraga, el ministre d’“Información y Turismo” en ple franquisme, (1962-1969) com a president de la Xunta de Galícia, tot i que se li havien promès 5.000 gaiters per omplir de gom a gom la praza do Obradoiro.
Aconseguir que s’incloguin més partides socials en els pressupostos que es presenten cada any al Parlament de Catalunya o al Congreso de l’Estat pot ser una bona manera que tenen els grups i els partits polítics que es reclamen de les esquerres per posar la política al servei de les necessitats de la gent, sobretot de les capes o grups socials que viuen amb més precarietat. Però quan el suport als Pressupostos es condiciona, en justa desigual, a qüestions que toquen cultura, idioma i identitat, es perdrà sempre. Quan es tracta d’aquestes qüestions té tot el sentit l’advertiment que ens feia el professor de la Universitat de Berkeley Ramón Grosfoguel, que ara ja no es pot ni parlar de la manera d’entendre la política convergent “del peix al cove”. Ara, el peix som nosaltres.
Deia Laura Borràs dels anteriors Pressupostos Generals de l’Estat que “no són uns pressupostos bons per Catalunya, són insuficients i giren l'esquena als catalans. No resolen l'espoli fiscal, no tenen en compte els deutes acumulats i els incompliments, i minven de manera directa els ingressos i la qualitat de vida dels catalans". En els d’enguany hi ha encara més burles en el passiu i més debilitat per negociar contrapartides que es puguin aconseguir. Hi podrem tornar més endavant, també seguint les facècies de la Llei de l’Audiovisual i les promeses buides dels diferents venedors de fum. Per ara, i ja que hem rememorat amb Raimon els nostres orígens, seguim amb el de Xàtiva, amb el que dona sentit a omplir de nou els carrers d’esperança i de lluita, com hem ben demostrat. També nosaltres venim d’una lluita que és sorda i constant, fins que romprem el silenci exigint les coses que se’ns han negat.
