Torna l’octubre i torna un referèndum a l’Ebre. El darrer, l’1 d’Octubre de 2017, era per demanar a la ciutadania que decidís si volia que Catalunya fos una República o no. En aquesta ocasió, la Ràpita votarà el 12 d’Octubre si vol que el seu topònim oficial es mantingui com a Sant Carles de la Ràpita o bé, senzillament, com la Ràpita, denominació històrica i que avala l’Institut d’Estudis Catalans.
El referèndum l’organitza el Consistori que lidera l’alcalde Josep Caparrós, pendent encara de ser jutjat per l’1 d’Octubre, conjuntament amb Albert Salvadó, primer tinent d’alcalde. També de la Ràpita és Lluís Salvadó, detingut el 20 de setembre de 2017, quan era secretari d’Hisenda del vicepresident Oriol Junqueras. L’acusaven d’integrar l’aparell logístic de l’1 d’Octubre.
Aquest referèndum, en el fons, també té a veure amb si volem ser una república o una monarquia, més enllà del topònim concret que identifica una comunitat. Allò que «el nom no fa la cosa» no sempre és així. Rere qualsevol canvi de denominació sempre hi ha una poderosa raó. I aquesta té a veure amb el fet de deixar llast i imposicions en una terra, l’Ebre, que per ser frontera natural també ho ha estat política, per molt que al sud de la Sénia seguim estant al mateix país.
A la segona meitat del segle XVIII, Carles III projectà la construcció d'un gran port al Delta de l’Ebre, tot just on ja existia la Ràpita, un modest port de pescadors. El rei decidí que, en honor seu, s’anomenaria Sant Carles de la Ràpita. El referèndum, per tant, no respon a cap inquietud laica o declaració anticlerical. El sant l’hi van afegir perquè aleshores els monarques ho eren per designació divina.
Que la denominació era controvertida ja es va evidenciar durant la República, quan ja es va voler substituir Sant Carles de la Ràpita per la Ràpita dels Alfacs, topònim que tenia un caràcter molt geogràfic. La Badia dels Alfacs és una terra baixa, pantanosa, a la part meridional del Delta de l’Ebre, compresa entre la Ràpita, comarca del Montsià; i la desembocadura de l’Ebre. Un veritable fangar que si no es coneixia podia ser una trampa mortal pels incauts. El 1813, durant la Guerra contra Napoleó, hi van embarrancar divuit vaixells anglesos en intentar endinsar-s'hi.
El franquisme va recuperar immediatament Sant Carles de la Ràpita, i més tard ho va acompanyar d’una grossa barrabassada en batejar un llogaret del municipi com Villafranco. És un territori colonitzat com a explotació agrària, a mig camí entre la Ràpita, Sant Jaume d’Enveja i Amposta. Aquest darrer és el municipi al qual finalment va ser agregat. No va ser fins al 2003 que el Govern de la Generalitat de Catalunya va canviar la denominació de Villafranco per Poble Nou del Delta.
A l’Ebre, el franquisme va fer estralls i hi va tenir una forta incidència, més enllà que el riu fos durant un llarg període el mur de contenció del feixisme. Per això és tan injustificable, entre d’altres motius, que encara avui es mantingui el monument franquista de Tortosa, que és un aberració arquitectònica i l’enaltiment de la barbàrie, si tenim present que l’aviació franquista va bombardejar criminal i repetidament Tortosa.
Tant és així que els pilots de l'aviació feixista italiana, aliada de Franco, van deixar caure més d'una vintena de tones de bombes sobre Tortosa a partir de les dotze del migdia el 15 d'abril de 1938. Més que a Guernica tot just un any abans. Uns 3.000 edificis del nucli històric van quedar malmesos, i 600 en van quedar completament destruïts. El nombre de morts va ser un centenar, segons les estimacions més prudents.
Ara toca als veïns d’aquesta contrada de la badia dels Alfacs de pronunciar-se. L’alcalde Caparrós fa dies que estimula una bona participació, circumstància que no serà fàcil. A Tortosa, en el referèndum sobre el monument franquista, hi va participar un terç del cens electoral el 2016, tot i el soroll que es va fer. No és fàcil mobilitzar la ciutadania. Caparrós vol un mínim de participació per validar el referèndum, tot i no ser vinculant, del 20% del cens global. Tots els rapitencs, a partir de 16 anys, hi podran votar, en una població que suma prop de 15.000 persones. Això demanaria, per tant, mobilitzar en aquesta jornada de l12 d’Octubre prop de 3.000 veïnes i veïns.
Seria un bonic colofó a un 12 d’Octubre carregat de simbolisme hispànic si la ciutadania respongués a la convocatòria. I si damunt fos per recuperar una tradició històrica, que es remunta molt més enllà d’un monarca del segle XVIII, oli en llum.
