Diu l’article 3 de la Constitució Espanyola que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Si tenim present que els grans partits polítics estatals s’han escudat tant darrere la carta magna que han acabat per prendre l’absurda denominació de “constitucionalistes”, esdevé irònic que cap d’ells mai no hagi fet ni un sol pas per complir amb aquest part de l’articulat per voluntat pròpia. Sí que diverses vegades s’hi han vist obligats, quan l’aritmètica parlamentària i el pes dels partits autodeterministes o independentistes els hi han forçat, però això no és més que un altre indicador que la cosa no va amb ells. Recordem que Aznar va arribar a elogiar la llengua catalana com “una de les expressions més completes”, idioma que assegurava parlar en “cercles reduïts”, just quan més necessitava els suports catalans al Congrés.
És clar que no és pas l’únic article constitucional incomplert reiteradament –n’hi ha que parlen del dret a l’habitatge o de la llibertat d’expressió- però la negligència en aquest aspecte és la que millor ajuda a entendre l’arquitectura nacional d’Espanya: la d’una Castella amb accessoris. L’accessori és ornamental, complementari, com un aleró d’un cotxe tunning, però no és bàsic, ni necessari, ni forma part de l’essència.
El projecte de Llei General de Comunicació Audiovisual que properament vol aprovar el Consell de Ministres no fixa per a les plataformes digitals ni un mínim d’oferta en català, basc o gallec, com si el seu ús no afectés a milions de ciutadans que estan sota la seva tutela, encara que no sempre hi siguin de forma consentida. L’article tercer que abans citàvem només el volen complir en el seu punt primer, el que diu que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”. De la resta, res de res.
Que el gran repte del català és al sector audiovisual és un fet que avui dia ja no pot ser obviat per ningú. El consum cultural actual cada cop va més lligat a les plataformes i a les xarxes socials, prenent una dinàmica globalitzadora que afecta especialment a les llengües minoritàries, no només la nostra. Davant d’aquest panorama, canvia molt afrontar-ho tenint un estat a favor o bé negligent, per no dir directament contrari. Segur que el finès o el suec, per esmentar dues llengües amb un nombre de parlants considerablement inferior al català, podran defensar-se amb més desimboltura. Afortunadament, la Generalitat de Catalunya comença a posar-se les piles, després d’un període d’incomprensible i preocupant desatenció. L’administració de Pere Aragonès va anunciar aquest passat estiu la voluntat de destinar sis milions d’euros a fomentar el doblatge i els subtítols en català i el nou Secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha estudiat conscienciosament l’ús del català a les xarxes socials com ara Youtube i Instagram.
Malauradament, tot i els esforços que pugui fer l’administració catalana, a manca d’independència moltes decisions es continuen prenent a Madrid, tal com passa amb aquesta llei. La teoria diu que estem davant del millor dels governs espanyols possibles en matèria de suposada comprensió i obertura de mires: una coalició de socialistes amb Podem, amb el suport extern dels independentismes i sobiranismes peninsulars. Doncs fins i tot en aquesta conjuntura, la diversitat lingüística i cultural present a l’estat és obviada i menyspreada.
Si l’executiu de Sánchez no és prou atent amb aquesta qüestió –per no dir que sigui directament malintencionat-, té un munt de diputats a Madrid catalans, bascos i gallecs que li poden fer memòria del que diu l’article tercer de la Constitució. Segur que se’ls escoltarà detingudament, si tenim en compte que els necessita per aprovar lleis i pressupostos. Potser, com Aznar, practicarà el català en la intimitat, tot llegint maldestrament aquells versos de Gimferrer que diuen “no a la vida del mot, sinó la pell del so. L’entelament del món a l’obaga dels mots”.
