Sembla que estar en contra de l’ampliació d’un port o un aeroport és “antiprogrés neandertalià” com ens va dir Agustí Colomines fa unes setmanes. També, la primavera passada, Germà Bel afirmava en una entrevista que no ampliar l’aeroport “podia portar molta gent a passar gana”.
La ideologia capitalista continua difonent el creixement infinit i qui s’hi oposi, neandertal. Però ara ja no som els rojos els únics que assenyalem aquesta contradicció. És el propi planeta el que està donant evidents senyals d’esgotament. Començant per la fi del petroli, que ja es va preveure fa cinquanta anys i que ja n’està disparant els preus. El problema és que la ideologia capitalista sempre ha presentat l’economia com a escindida de la resta d’institucions socials, amb les seves regles pròpies. I aquest deliri l’ha portat a pensar que es podia escindir no ja de la política, sinó fins i tot de la física.
Això fa que l’economia tingui una secció a part en els diaris, històricament amb un color propi. És en les pàgines salmó on anem trobant notícies que assenyalen la fi d’una era per l’esgotament de molts recursos. Primeres matèries com l’acer, el liti o el cobalt, així com una crisi en la producció de xips que, per exemple, ha provocat que SEAT allargui l’ERTO fins al 2022. Una crisi de subministraments que és una sotragada a la fabricació de cotxes elèctrics i de molins aerogeneradors, les icones del capitalisme verd. Solucions? En les pàgines del Financial Times trobem l’opinió d’un directiu del gegant de la logística Maersk: l’única manera d’aturar la crisi en la cadena de subministraments és que la gent consumeixi menys.
La disjuntiva immediata, per tant, no és entre creixement econòmic o preservació del planeta. La disjuntiva és qui dirigeix la transició cap a aquesta escassetat de petroli i matèries primeres. Si ho fan les elits actuals, això aprofundirà les diferències socials i entre països. Per seguir amb l’exemple dels avions: se seguirà viatjant però serà més car i, per tant, més inaccessible. Ja ara és un transport elitista: tan sols un 10% de la població mundial ens comptem entre els que hem agafat avions, tal com explicava Ecologistes en Acció en un informe que qualificava aquest transport com una característica del “mode de vida imperial”, una forma de producció i de consum que només és possible a costa d’altres persones i del medi ambient. També dins dels propis països del centre capitalista la diferència és clara: amb dades d’Anglaterra, l’1% dels ciutadans agafa el 20% dels vols internacionals, i el 10% ho fa respecte el 50%.
Ja hem vist, en el cas de l’aeroport del Prat, que els sectors interessats en ampliar-lo responien a aquest perfil, i per això totes les patronals i think tanks d’ideologia capitalista es van agrupar en l’acte del 2 de juny.
La qüestió clau, per tant, és qui dirigeix l’economia. Escindir-la de la política ha servit a les elits i els seus ideòlegs per a operar com a experts, fins i tot com a sacerdots, fent passar els seus interessos com a interès general, fent passar el creixement econòmic capitalista com a única via de progrés.
I els que hem assenyalat les contradiccions d’aquesta religió del mercat, començant pel deliri del creixement infinit, hem caigut en la categoria d’heretges i de bojos. I se’ns diu: de què viurà, la gent, si maneu vosaltres? És evident que en un futur sense capitalisme hi haurà feina. Però fins ara, qui decideix quines feines es fan i quines es deixen de fer és, principalment, el criteri del benefici capitalista. Hem de tornar a acoblar l’economia amb la política i amb la física, desfer aquesta escissió, i prendre decisions democràtiques i planificades d’allà on cal posar-nos a treballar. I repartir la riquesa: a cadascú segons les seves necessitats, de cadascú segons les seves capacitats.
Caldrà començar amb una reducció de la jornada laboral: no té cap sentit haver augmentat tantíssim la productivitat i continuar treballant les mateixes hores i, alhora, tenir una ingent quantitat de treballadors a l’atur. I després hi ha tota una sèrie de camps que hauran de créixer en el món post-petroli, com els que exposa Antonio Turiel a Petrocalipsis: la reenginyeria de productes, de processos de fabricació, de distribució, de gestió de residus. L’aprofitament de les energies renovables més enllà de la generació d’electricitat. El funcionament d’institucions comunitàries per a un necessari ús compartit dels recursos escassos. O la mineria dels abocadors per recuperar materials. Vet aquí alguns exemples de feines post-capitalistes.
Ben mirat, no em molesta la metàfora dels neandertal. Si les classes dominants dels sàpiens ens han portat al col·lapse, en nom del progrés, convé mirar enrere cercant totes les alternatives descartades.
