Els esdeveniments polítics dels darrers dies ens obliguen a recordar coses com ara que la Movida madrileña va tenir més d’operació d’Estat amb vocació esterilitzadora que no pas de corrent cultural. Era el començament dels vuitanta, sortíem de les tensions i manifestacions populars de la Transició, de les barricades de paper de la Nova cançó, i es tractava de promoure el post–modernisme barat i xaró emergit de la capital del reino, que relaxés l’ambient i s’encarregués de difondre subtilment la idea que Espanya, en un tres i no res, s’havia convertit en un país idíl·lic i modern, conduït per un govern amable i sensible –el primer del clan González–, on les lluites col·lectives i els debats polítics havien perdut sentit perquè les utopies del passat s’havien constatat impossibles, a favor de les petites millores concretes del dia a dia que oferia el nou sistema. Així, l’individu dels vuitanta, sucumbit al desencís absolut, es veia abocat a renunciar a la ideologia si volia ser mínimament feliç. Cançons d’Alaska insubstancials que pretenien ser trencadores, films frívols i banals de l’Almodóvar i malles de color taronja amb estampats de margarides que estic segur que haurien fet ressuscitar de l’ensurt la Coco Chanel si hi haguessin desfilat damunt la seva tomba. Amb la perspectiva del temps, es pot corroborar que l’entrada a l’OTAN –agafant-ho metonímicament com el màxim exponent de la destrempada i ensulsiada generals que hi va haver– va engendrar, en molts, una única sortida: individualisme, nihilisme i drogues. En definitiva: l’evasió.
Se n’ha escrit molt sobre aquella època. Probablement, però, poques cançons han aconseguit de descriure el fenomen de la depressió psicològica post-moderna amb aital precisió i exactitud com ho van fer el 2006 els Dorian amb la seva mítica A cualquier otra parte. No deixa de ser curiós, i, de fet, simptomàtic alhora, que hagués hagut de ser un grup de Barcelona qui, vint anys després de la Movida, posés nom i cognoms a l’estat de desànim –sovint col·lectiu– aparegut a casa nostra a partir dels vuitanta, en bona part causat per la desil·lusió social. La cançó il·lustra a la perfecció aquell pou de merda que quan hom s’hi troba passa “que ya no crees en la gente”. I sovint s’esdevé que el metge recepta l’Anafranil de torn i “tomas pastillas rosas”. I, efectivament, les pastilles poden ser de color de rosa però el món es veu gris “y te has vuelto nihilista / y sueñas con no soñar”.
Quinze anys després, crec que el que cantaven els Dorian no és gaire diferent del que avui pot sentir una part important de la societat catalana. Precisament, aviat també farà quinze anys que el president Montilla va alertar de la possible desafecció que el conjunt del país podia patir si no es posava remei al conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol. El pronòstic presidencial es va fer realitat, amb el matís que la desafecció comuna va anar seguida d’un revulsiu encara més fort, que va convertir els pretesos desafectes en militants organitzats, combatius i, sobretot, engrescats. Tot això, és clar, fins a l’octubre del 2017. A partir d’aleshores, la gestió independentista del capital humà ha estat nefasta del tot, s’analitzi el que s’analitzi. Les entitats independentistes han estat incapaces de tornar a ser vectors d’entusiasme. Cap dels partits del referèndum no ha sabut tornar a transmetre prou embranzida, com ho proven els resultats electorals, estancats quant a vots absoluts. I les institucions pròpies han anat perdent, dia a dia, pes, notorietat i prestigi. Siguem honestos: la nostra gent està moralment tocada, no entén gaire res, “ya no cree en la gente” i, si no es fa un cop de timó immediat, es tornarà nihilista al revolt següent.
Certament, la pandèmia no hi ha ajudat gens. Però escudar-nos darrere la COVID-19 per argumentar la desmoralització de la tropa seria molt poc honest i sincer davant el panorama actual, perquè tothom sap que la causa principal d’aquest desencant és la manca de projecte i lideratge sòlids i atractius. Conscient de la situació, el govern González de torn –que ara es diu Sánchez, però que, com molt bé indiquen els cognoms, tot i que el principi pugui semblar diferent, el final és el mateix–, ho aprofita hàbilment per aprofundir una mica més en la humiliació de Catalunya. Nosaltres el deixem venir a Barcelona, li obrim les portes del Palau de la Generalitat, i li donem un micròfon per deixar pomposament palès que d’amnistia i de referèndum d’autodeterminació, ni parlar-ne. Mentrestant, Aragonès demana “temps i perseverança”, com qui s’encomana a la Verge perquè arribi el miracle, tot i ser plenament conscient que de la negociació amb l’Estat no en podrà mai sortir res que torni a dibuixar un somriure a la nostra gent. El president català sap perfectament que no hi haurà cap Estatut blindat, cap pacte per la llengua, cap millora en el sistema de finançament, cap reconeixement institucional que pugui saciar les ganes i el desig de construir un país lliure i nou que també tenen els seus electors. Si Aragonès és al corrent que de la famosa taula no en traurà gaire més que aquestes quatre molles, i és coneixedor que res d’això farà recuperar la trempera als seus votants, per què hi persisteix? L’única resposta és que tots plegats, inconscientment, hàgim assumit o acceptat que ara toca d’abaratir el somni.
President, demaneu temps. Tanmateix, no podeu pretendre de demanar encara més temps a la nostra gent sense res a canvi. Teniu tot el dret del món de jugar-vos-la amb el diàleg amb l’Estat, però és urgentíssim que pugueu demostrar a la nostra gent que ja heu previst un pla B en cas de fracàs de les negociacions. Si voleu evitar fer créixer més i més la decepció i el desengany, és peremptori que presenteu un pla B creïble i seductor. Els catalans podem donar temps, però no el podem perdre. Que no us sorprengui: sabeu bé que fa molts i molts d’anys que tenim pressa, molta pressa. Pressa de fotre el camp a cualquier otra parte.
