M'hauria agradat, no sabeu com, centrar l'article d'aquesta setmana només en allò que considero la millor notícia recent per a les persones independentistes i defensores dels Països Catalans. Temptat per la pressió del context, per la taula Catalunya–Espanya, per la bronca entre partits, m'aturo i m'assereno. No hi renunciaré, no vull que el soroll ambiental em faci perdre de vista la importància de l'única bona notícia recent protagonitzada pel moviment independentista en el seu conjunt. Cal recordar-la perquè aquesta dinàmica de l'ara, l'aquí, la pressa, la urgència (que no la importància) és fagocitadora i soterra tot allò de bo que som capaços de construir col·lectivament.
La notícia, la millor notícia, sense cap mena de dubte, ocorreguda els últims dies, ha estat la manifestació impressionant de la Diada, d'un 11 de setembre que, de pandèmic, només n'ha tingut el nom. No el pols, no l'esperit, no la determinació. La Guàrdia Urbana ja pot dir missa, hi estem acostumats. Però la realitat és més tossuda que tots nosaltres i la voluntat dels catalans de guanyar el seu futur, de decidir-lo, de governar-se, és més ferma que totes les discussions que puguem protagonitzar els partits polítics.
L'agonia de la vella política dona pas a la política del present, que és la de la gent. En el cas que molt singularment ens ocupa, la de les persones independentistes que han tornat a sortir responsablement però massivament al carrer, i ens han recordat que la seva aposta de present, però sobretot de futur, és la República catalana i l'Estat propi. Als qui en puguin tenir cap dubte, aquests que parlen de punxada o no saben com fer anar la calculadora, només els dic: aquí estem, a punt per votar, a punt per comptar-nos.
La Diada ha arribat després d'un any nefast i d'una complexitat majúscula. Per la pandèmia, sí, però també degut a la intoxicació permanent dels qui volen ensorrar l'Assemblea Nacional Catalana, dels qui en malparlen sistemàticament pel seu perfil irreverent, per la seva llibertat d'expressió manifestada sense matisos, per la incomoditat que representa per als poders fàctics. Ja fa quatre anys que sento la cantarella que l'ANC va a menys, que ja no té la capacitat que tenia, que periòdicament té “sortides de to”... I jo em pregunto: quina altra entitat és capaç de convocar, en aquests moments de desconcert, ràbia i impotència, 400.000 persones?
D'acord, l'Assemblea ho ha fet amb el suport inequívoc d'Òmnium Cultural i de l'Associació de Municipis per la Independència. Però la manifestació de l'11-S la lidera l'ANC, malgrat les crítiques al samarratisme. És així, els participants ho saben perquè ho coneixen de primera mà. Una ANC que ha demostrat amb fets que és possible sumar i que, en aquesta suma, s'esdevé la multiplicació.
Han estat moltes les persones que han volgut dinamitar el rol de l'Assemblea. Penso en els comentaris sobre com l'ANC toparia amb els consells locals per la República, creats de mica en mica, a foc lent, i que en molts casos estan formats per les mateixes persones independentistes i activistes que han participat de l'acció de la pròpia Assemblea. De xoc, res de res: col·laboració. S'ha esdevingut orgànicament que un membre del comitè local de l'ANC esdevingui també un membre actiu del Consell local per la República. Aquest és un actiu que cal posar en valor.
I com s'ha fet, això? Doncs a partir d'una simple taula de treball, de diàleg, bilateral, que ha sabut coordinar i sumar sense soroll i pràcticament sense conflicte. Una taula que demostra que entre l'ANC i el Consell per la República es pot avançar positivament. És aquesta taula, la que vull. És aquest eslògan, el que em representa: Lluitem i guanyem la independència!
