En uns pocs dies vaig conèixer la mecànica d’alguns mons subterranis. O com a mínim, desconeguts per mi. Són com els pobles que no queden a tocar de cap autopista ni autovia, que hi has d’entrar expressament, però amb la diferència que són a cop de clic i amaguen ramificacions infinites. I un cop dins, hi deambules i t’hi entretens i sents a sobre una teranyina-vàlium, addictiva, indolora, innòcua, idiota. Als peixos bé que els pesquen amb xarxes. Aquestes altres estan fabricades sota la lògica de l’addicció i de la sagnia de temps. Després cadascú en treu l’ús més profitós que pot, i n’hi ha, de profits, però la lògica amb què s’han construït és aquesta. No te n’adones i t’has passat una hora fent... Fent ben bé què?
Primer exemple: la compra i venda de productes de segona mà per Wallapop. Una amiga decideix desfer-se de romanços. I col·loca amb facilitat tot de productes que no pensaries que poguessin interessar a ningú, tant al mateix poble com a ciutats a centenars de quilòmetres. L’amiga només hi ha posat el peuet i ha quedat regirada de la quantitat ingent de “perfils” que constantment compren i venen, atents a les últimes ofertes... Ara una Game Boy per 450 euros, ara unes botes de muntanya utilitzades, ara un regateig de dos euros per uns gafets domèstics. Un festival de clics que espera voraç l’última sorpresa per adquirir, per vendre, perquè no pari la circulació enfollida d’aquest basar fanfàrria del sistema de mercat. ¿És que estem atrapats en la seva lògica, des del clic del menjador de casa, creient, tal com ens ho venen, que tot són facilitats?
Segon exemple: el fenomen del twitch (canal de vídeo en directe) i el mercat de fitxatges del futbol –un concepte ara absolutament naturalitzat. Hi ha digitals i personatges dedicats en cos i ànima a la rumorologia dels fitxatges, que ara ja s’escampa tot l’any. La bola s’ha fet immensa i el fum, fum, fum ha assolit cotes dantesques. Poc abans de tancar el mercat de fitxatges, alguns personatges –alguns catalans rumorejant en castellà– es van passar hores i hores retransmetent les enraonies. Hi vaig perdre mitja hora –o va ser una hora?– i testifico que m’hi podia haver passat la tarda, anar sentint xarlatans tractant els rumors com sexadors de pollets. Aquest camarot, a més, era ple de testosterona. Pel que sembla, els adolescents es passen hores mirant el Twitch. I els futbolistes, que són el mateix però més grans i carregats de milions, també. I per això hi van a parlar, com un passatemps.
Tercer exemple: l’autopromoció a l’Instagram. Una altra amiga em parla d’un cas que coneix de prop: una noia addicta a les operacions estètiques que es treu un sobresou cada cop més important muntant-se a l’instagram una personalitat de flors i violes, glamour i bellesa i uns quants missatges d’autoajuda d’escombraries. Mai ha parlat en castellà però tots els vídeos són en aquesta llengua per l’afany de pescar més cors: vida falsa exposada i construïda per a l’Instagram. Addicta als favs, ara que està embarassada, ha passat de retransmetre el volum dels pits a retransmetre el volum de la panxa. Amb l’amiga acabem parlant d’altres fenòmens menors, d’autopromoció i d’exposició més domèstica a les xarxes. És ensenyar el cos per reivindicar que en faig el que vull? És autoafirmació per necessitat de pujar l’autoestima? És proclamar el dret a gosar poder ser “una estrella”, a una fama que abans només passava per la televisió o el cine? Un director de cinema m’explica que algunes productores trien un actor o una actriu pel nombre de seguidors a Instagram... I afegeix: però després això tampoc es tradueix en més gent que va a veure la pel·lícula. Em recorda el que vaig llegir que deia l’escriptora i editora Luna Miguel, que els seguidors de xarxes no es traduïen en la venda de més llibres. Tot i això, encara hi ha personatges de les xarxes que salten a l’articulisme i a les tertúlies de ràdios i teles mancades d’imaginació, i que també volen fer llibres perquè reclamen la seva porció de suposat estrellat o respecte intel·lectual.
L’autopromoció a l’Instagram té versions de tota mena. Tothom hi passa –hi passem– i no és aquest un article demonitzador, però amb l’amiga acabem recordant la pel·lícula El show de Truman. En aquell moment tothom va trobar esgarrifós que algú fos exposat tot el sant dia i sense saber-ho. Aleshores es va llegir des dels incipients realities televisius. Ara no sé si impactaria tant. Ni si s’entendria, tan ocupats com estem en esprémer, per diners, per ego, per avorriment o passatemps, les xarxes.
Senyals al cel, treballs a la terra, deien les àvies d’abans. Ara hauríem de canviar-lo per: senyals al subsòl, treballs a la terra. O potser, fixant-nos en el poder immobilitzador i narcotitzant d’aquests altres camins de les xarxes, hauríem de proclamar, directament: senyals a les teranyines, treballs a la terra.
